El seu amor a la vida, la seva visió de la mort i l’estimació per la pàtria eren patents,…i amb aquest preciós cabal acumulava sempre més bellesa poètica. En aquestes pàgines d’homenatge us en proporciono algunes mostres. Us copio, ara -d’un article d’en Narcís Jordi Aragó, en el diari “El Punt”- una referència del poeta en el seu últim Nadal, el de 1942, a Puig d’Olena:
“En l’esperit del poeta hi ha anat creixent la pau interior, i ja és capaç de dir, quan les forces li flaquegen: “Dels sofriments passats tinc l’ànima madura / per ben morir”. La nit de Nadal, quatre dies abans de la fi, Màrius Torres puja a la capella del sanatori per assistir en silenci a la missa del gall. Després se’n torna al llit i, metge fins al final, es va prenent el pols i s’acomiada dels que l’envolten mentre s’adona que està perdent la visió. Mor tal com ell desitjava: “Alegre, lliure, net com el vol d’un ocell”. Entre els papers inèdits de les seves carpetes, els amics hi troben aquest poema:
“Quan seré mort, ja no tindré més febre. / Seré fred com el marbre o com el cel; / la meva cambra semblarà un pessebre, / hi haurà rius i muntanyes i un estel / i figures de fang o de retaule / que no em veuran, i jo els veuré morir. / Deixa’m guardar una sola paraula, / Senyor, per ells, quan pensaran en mi”.
Altres poemes:
LA CIUTAT LLUNYANA
Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir. / Entre tants crits estranys, que la teva veu pura / ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure i esperar la nova arquitectura / amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl./ Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! / Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner, / batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze / que de torres altíssimes s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
MOLT LLUNY D’AQUÍ
Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit. / L’Orient hi deixà la seva sang de roses, / la mitja lluna càlida del seu minvant etern / i, enllà d’un gran silenci de persianes closes, / un riu profund que corre per una nit d’hivern. / Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba / jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens; / el so de les campanes hi té una ànima viva / i el seu batec és lliure com el del cor dels nens. / Allí, més bells encara que els parcs en primavera, / els camps humils i alegres s’obren al capaltard; / en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera / com enmig de la vasta paciència del mar. / Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara, / que aquells camins fondals de xops i de canyars. / El seu record fa un ròssec de recança al meu pas; torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Continuarà…
