Recordeu quan els anuncis de feina dels diaris en paper –gairebé tots en llengua castellana– començaven o acabaven amb l’advertiment: Imprescindible buena presencia? Per descomptat que anaven dirigits a dones. Que ja se sap que als homes se’ls demanava polidesa en el seu aspecte i un tracte correcte. Amb això i amb la gràcia de saber fer una bona encaixada de mans, ja es podien presentar a qualsevol entrevista.
Però les noies no. Havien de tenir bona presència. L’aspecte físic no normatiu era –és–sancionat. Quina altra paraula, si no, empraríeu per definir que som excloses de la llista de les seleccionades només perquè aquestes són més guapes. El masclisme més bàsic i tolerat redactava el contingut d’aquests anuncis quan l’any 2000 ja cavalcava ple de reformes educatives i promeses de canvis socials. Llavors encara teníem – docents i alumnes– la sensació que la formació i els estudis eren eines suficients per superar la bretxa social, que llavors encara no es deia així. També crèiem que el poder de l’educació seria suficient per foragitar prejudicis i allunyar el sexisme i la discriminació. Però en aquells anys –no pas tan llunyans!– també vam veure com una bona part de l’alumnat masculí penjava els darrers anys de formació per anar a treballar a l’obra, on per altra banda no se’ls demanava formació ni bona presència (no obstant, després del 2008 alguns van descobrir que tenien moltes ganes de continuar estudiant).
Reprenc el fil de l’argumentació on l’havia deixat, demanant disculpes pel parèntesi. Convençuda, doncs, que el meu paper de tutora podria fer reflexionar uns caparrons adolescents i rebels de catorze anys, em vaig dedicar a retallar un bon nombre d’aquells anuncis que d’una manera o altra donaven a entendre que les noies que s’hi presentessin com a candidates havien de complir uns requisits estètics, faltaria més. Em va quedar un full DIN A4 ennegrit amb el contingut sexista dels requadres apaïsats. Per engegar polèmica a la classe, vaig intercalar alguns anuncis que anaven dirigits a aspirants del gènere masculí en què importava un rave si eren o no agraciats, i on es feia prevaldre la seua formació i experiència. I així, armada amb aquell feix de fotocòpies vaig engegar la classe de tutoria, esperant la reacció irada del públic davant la injustícia. M’agradaria poder afegir un exemple gràfic amb el text d’alguns d’aquells anuncis, però lamentablement –o no– fa uns anys vaig llençar a la deixalleria totes les fitxes, redaccions, programacions i materials didàctics que ningú no hauria de consultar mai més. No en vaig sortir pas mal parada perquè a canvi vaig rebre un sac de fem, cosa que trobareu lògica quan sapigueu quin efecte va causar en l’alumnat aquell recull de paperots. Però això és normal, profe –va dir una de les meues alumnes més valorades quan vaig donar a entendre que entre dues candidates es triaria la més afavorida físicament, encara que el seu nivell d’anglès fos inferior que el de l’altra– una noia maca sempre atreu més. Podia haver afegit que també ven més, però encara li faltaven uns anys per entrar al món laboral. En aquell moment no va fer altra cosa que verbalitzar el llegat del patriarcat, sense adonar-se que anul·lava el seu propi gènere.
Com que m’ha quedat una presentació molt llarga, ara hauré d’escurçar el nus i la conclusió. De fet, faré que s’expliquin junts i vagin a parar on jo crec que han d’anar a parar, és a dir, a l’inici d’aquesta pàgina.
Potser un any després, una amiga de feia molts anys va presentar-se a la convocatòria d’un curs de formació per ocupar un càrrec de secretària en una empresa del sector tèxtil. Seria seleccionada qui obtingués millors resultats. Però jo sé què va passar quan va presentar la sol·licitud a les mateixes oficines de l’empresa. Un cop va sortir per la porta, els seus futurs possibles caps ja van deixar clar davant la resta d’empleats amb comentaris de menyspreu que ella no seria pas l’escollida. No, la meua amiga no responia als cànons de la dictadura estètica que cada vegada se’ns imposa més. Tant fa com la imagineu. Tres setmanes després, quan li van comunicar que no la contractarien es va convertir en una víctima més del masclisme més pervers. Molt probablement, la candidata escollida reunia els requisits a més d’una façana agradable, però la injustícia humiliant ja es va cometre quan es va decidir qui no els reunia. Els jefes volen noies guapes al seu voltant que de bon matí els alegrin la vista. Potser tindran la decència de no arrambar-les ni dedicar-los-hi comentaris lascius, però les exhibiran com un trofeu. Un altre cop, es fa palès el maleït llegat: el meu pare ja em va dir que acabarien donant-li la feina a una de més guapa.
Me neither (a mi tampoc) podria haver estat la protesta precursora del Me too. Hauríem –haurem– d’haver alçat la veu amb valentia i convicció contra la discriminació estètica. Potser si ho haguéssim fet, les nenes no serien avui dia les primeres a abandonar els jocs de taula (ho fan cap als nou anys, mentre que els nens ho fan als 12) per interessar-se pels vídeos de les influencers que ensenyen com maquillar-se, o el que ve a ser el mateix, embellir-se per tal de ser acceptades. Que ser guap@ és ara una obligació que ha traspassat gèneres i àmbits. Dit amb cinisme, almenys és una dictadura justa, perquè esquitxa tothom
Doncs ja veieu: la bona presència és imprescindible, que això sempre ven més.
