Estrès, ansietat, angoixa, fòbia, pànic, TOC. És sorprenent la quantitat d’etiquetes que necessitem per dir que tenim por, aquesta emoció bàsica que experimentem tots els éssers quan els problemes ens superen, o millor ditt, quan les marranades de la vida ens superen. Els problemes tenen solució, però les marranades no, el que cal és poder marxar, com més aviat millor, de la situació que les provoca. És cert que en alguns casos, l’ansietat, pot arribar a ser una patologia, però la mania de voler convertir a qui passant per una situació xunga en persona trastornada em fa posar els nervis de punta. La por és una reacció normal davant d’una situació anormal. En el cas de l’estrès no podem, o no sabem com, desempallegar-nos de la situació perillosa, i és que per deixar la feina o per allunyar-se de la relació sentimental abusiva ens farà falta algun recurs més que ser persones positives. Altres vegades, com en les fòbies o les disfuncions erèctils no orgàniques, tampoc podem marxar perquè no sabem identificar quin és el perill. En el cas de l’angoixa per una malaltia, ja voldríem allunyar-nos-en! Però és impossible i caldrà adaptar-nos a la nova situació.
Per què carai hem de posar tantes etiquetes diferents dels trastorns d’ansietat si el remei oficial sempre és el mateix? Les Benzodiacepines. Si no us sona aquest nom, potser us sonaran alguns com Loracepan, Diacepan, Orfidal. Un fàrmac additiu per la seva tolerància, és a dir, s’ha d’augmentar la dosi perquè segueixi sent efectiu i que provoca síndrome d’abstinència, és a dir, quan es deixa de consumir s’experimenten els desagradables símptomes de l’ansietat. Un medicament útil en situacions d’ansietat temporal, però perillós si aquestes s’allarguen més de tres setmanes que, per desgràcia, ho són la majoria. Fa ràbia veure com persones que fa anys se’ls va prescriure el fàrmac per sobreposar-se a un esdeveniment estressant no el van deixar de consumir i ara presenten una simptomatologia que es confon amb trastorn mental i que se soluciona augmentant, una vegada més, la dosi del mateix medicament. Déu meu! És com dir-li a una persona que pateix una dependència d’alcohol que begui una mica més de vi per reduir el tremolor.
Quan es prescriu el fàrmac, és habitual que se l’hi digui al pacient “ja les deixaràs a poc a poc” el que passa és que, quan s’intenta rebaixar la dosi, com la situació per la qual passa la persona encara no s’ha resolt, no pot fer-ho. I és que la vida mai no és plana i sempre passen coses.
Tots els estudis corroboren que el medicament no es pot prendre més de tres/quatre mesos, inclòs el temps de retirada. Malgrat això, veiem persones que fa anys que el consumeixen i, el que és pitjor, algunes estan convençudes que no poden deixar la medicació.
Em fa gràcia que alguns protocols de retirada de la benzodiacepina incloguin teràpies com la meditació, la relaxació o teràpies psicològiques. I em pregunto? Per què no es proposen aquestes tècniques abans de donar el fàrmac i no després? Per sort, ara ja són molts els metges i metgesses que ho entenen, i ho tenen clar, però massa sovint, la primera vegada que es prescriu una benzodiazepina no s’expliquen els riscos que comporta el seu consum. I, massa sovint, veiem persones que pateixen simptomatologia ansiosa que no patirien si no haguessin consumit tantes pastilletes.
