Aquesta setmana hem pogut observar la mediocritat política en alta definició. Exemple per a la posteritat: un president del govern espanyol que fa de l’eufemisme arma retòrica en temps de penúries i que, pensant clarament en termes mediàtics, se’n va a demostrar, animant a la roja, que Espanya no ha perdut l’orgull davant d’Europa. Lamentable.
És la mateixa classe de mediocritat que exhibia l’anterior govern socialista al negar la crisi i no fer el que calia –o pitjor: fer coses que eren del tot contraproduents!-, i la mateixa classe de mediocritat que exhibia el president Aznar quan deixava anar allò de ‘espanya va bé!’, mentre l’Estat creixia i creixia sobre terrenys pantanosos.
Que ningú s’enfadi –no encara, si us plau, esperin unes línies més avall-. La mediocritat de la que parlo no és la mediocritat del polític com a professional. És la mediocritat política en termes generals: la mediocritat de la polis. La mediocritat que estenem tots plegats quan una societat no s’implica seriosament en la millora de la seva praxi política, quan una societat, en definitiva, no és exigent. I és que a Espanya i també a Catalunya la lamentable i habitual resposta als problemes o bé és la retirada a la privacitat individualista o bé l’esmena a la totalitat, la revolta comuna. Hi ha terme mitjà?
Un exemple a tall de mostra: la queixa estudiantil. Encara no he vist ningú manifestant-se a favor d’una major exigència a la universitat, per una autèntica recerca ambiciosa de l’excel·lència. No he vist cap revolta per fer que aquell professor i professora que prepara excel·lentment les classes i t’obliga a donar-ho tot, no sigui una excepció. Quants i quantes estudiants d’humanitats (la feina de les quals es decisiva per pensar el món!) ocupen facultats de lletres amb un alegre anar fent, amb un conformisme en l’aprovat? Quants i quantes humanistes surten de les carreres amb uns coneixements insultantment reduïts? Quantes places i recursos han ocupat durant quatre, cinc i sis anys en alguns casos? Recerca de l’excel·lència? Aquí això fa por, abans preferim la igualtat de tots en la mediocritat.
No és pas elitisme, contesto ja per avançat. És estima per l’excel·lència, per la recerca incansable de la feina ben feta. És compromís amb la idea que hi ha coses que estan bé i coses que no. El relativisme postmodern i la tolerància mal entesa ens han portat fins aquí, fins a la polis mediocre.
Ben cert és que el compromís amb la llibertat no ens ha de portar a pensar governs que facin bons als homes i a les dones. Però estic del tot segur que tal recerca de la bondat pot ser abordada com a societat. Una sospita: fer cas d’aquells que ens demanen tornar a parlar de virtuts. Una societat preocupada per la virtut – a l’escola, a la feina, a la universitat, a l’esport- estarà llesta per generar i esperar tals virtuts del seus líders. Potser la primera virtut que ens caldria, doncs, és el valor per enfrontar-nos a nosaltres mateixos…
@jordifeixas
