Per Joan Safont


Vostè fa dies que es presenta com a pessimista respecta a la situació general del país.

Normalment sóc molt optimista, perquè crec molt en la gent, crec molt en el país, perquè crec que en els últims anys estàvem tirant endavant amb empenta. Excepte els grans errors, com la “bombolla immobiliària” el país estava avançant a un ritme important. Però la crisi és molt forta, hi ha molts factors externs que no podem controlar, i davant d’això l’actitud de no unió de totes les voluntats per respondre-hi amb més eficàcia em sembla un desastre que s’està demostrant dia a dia. Hem entrat en un espiral en que cada mesura que prenem ara és contraindicada i estem entre dues realitats que es contradiuen: Uns que ens diuen que només ens en sortirem si invertim i rellancem l’economia per reactivar-la, i no diuen d’on traurem els diners, i d’altres que diuen que hem d’anar retallant per poder demanar crèdit a fora. Cal que les dues realitats conflueixin i això només s’assolirà amb un gran acord polític de país, que no vol dir un govern de concentració, sinó uns pactes molt sòlids de veritat, posant per davant els interessos col·lectius. Com que això no es fa, sóc pessimista.

 I en l’eix nacional, també es mostra pessimista…

Perquè també crec que hem anat enrere. Amb la crisi estem retrocedint i no n’estem sent massa conscients. Ens té més preocupats la situació econòmica, i estem veient unes escenes que fa uns anys, des del punt de vista nacional, no haguéssim tolerat. També és el mateix: Amb l’acord de totes les forces catalanes que conflueixen en l’eix catalanista, el més lògic és que tot el que es defensa al Parlament de Catalunya es defensés en bloc a Madrid. I això no s’està complint sinó que s’encara la discussió sobre el futur del país amb voluntats partidistes. I això és un desastre. A llarg termini aquests partits serien recompensats per la voluntat dels ciutadans, perquè jo crec que tots som conscients de les solucions que calen pel país.

A pesar d’això, vostè es creu el President Mas

En aquests moments és l’únic líder que transcendeix el seu partit i que el conjunt de la ciutadania quan aixeca el cap i mira on agafar-se, veu un líder sòlid, sincer, al que li atribueix honradesa, un home auster pels moments que vivim, etc. Per tant, sembla que té totes les característiques per ser un home en qui confiar. Una altra cosa és que en aquests moments necessitem un lideratge valent, que prengui la iniciativa. Jo no sé si al President sempre té tota la informació: Hi ha una frase en l’entrevista que li va fer Josep Cuní a 8tv [16 de maig de 2012] que a mi em va sorprendre: “Sóc conscient que les mesures que estem prenent generen algunes molèsties a la gent”. Crec que el seu entorn no li fa veure que molta gent no viu molèsties, sinó un autèntic drama: ha agafat l’ascensor social de baixada i sabem que aquesta gent no tornarà a pujar en molt de temps.

El fet que no sigui responsabilitat seva, no treu que cal ser sincers i abordar el tema. La situació és molt excepcional, la gent ho passarà molt malament i aquesta vegada no és un conjuntural. Hi ha una expulsió de les classes mitjanes i aquests expulsats que no es poden proletaritzar perquè no hi ha fàbriques i no hi ha feina, quedaran fora del sistema i quan algú està fora del sistema és molt difícil tornar a pujar al carro.

I sobre el pacte fiscal, l’aposta estratègica del Govern, també és pessimista?

Quan el President diu que si a Madrid li diuen que no al pacte fiscal, llavors muntarem la hisenda pròpia per voluntat pròpia, jo que sóc partidari d’una hisenda pròpia, no sé com és fa en conflicte en Madrid. Ningú m’ha explicat si tècnicament, de veritat, es munta en tres mesos, a partir de l’experiència recaptatòria d’unes diputacions o uns ajuntaments. La meva intuïció em diu que no. Crear uns inspectors, tenir uns programes informàtics, uns antecedents i poder creuar unes dades i per tant ser sòlid en la recaptació i solvent, deu ser una tasca de dos anys, pel cap baix. I durant dos anys en conflicte amb l’estat, no sé qui pagarà les nòmines a final de mes… En aquest sentit, no sé quina diferència hi ha entre crear una hisenda pròpia i proclamar directament la independència. No sé si la diferència és que la hisenda pròpia té un consens social elevadíssim i que la independència no és pot proclamar sense aquest consens social. Per tant, anem directament a un referèndum i veiem si aquest consens hi és o no. Sóc pessimista, perquè crec que és molt poc viable una hisenda pròpia sense un estat propi i en confrontació amb l’estat espanyol. Penso que només es pot fer, o amb l’acceptació de l’estat espanyol o fora de l’estat espanyol…

Són subterfugis per no encarar la independència?

Tinc la sensació que tota la història del pacte fiscal és l’últim acte de les aspiracions federalistes i com que més o menys ja hem arribat tots al consens que l’aspiració federalista no té sortida, perquè no hi ha voluntat compartida, quan es parla de pacte fiscal tinc la sensació que es parla de federalisme i quan es parla d’hisenda pròpia unilateral, em fa pensar en la confederalisme que encara em sembla més il·lús que el federalisme. Em sembla que sí, en el context actual i amb el que tenim a l’altre costat, aquests termes s’acaben convertint en subterfugis que el que fan és guanyar una mica de temps. Però sincerament crec que ha arribat el moment que aclarim on estem i d’una manera raonable i realista, sense enganyar la gent ni posar aquest voluntarisme que ens caracteritza a vegades, prenguem una decisió i sabem on som de veritat. Amb el benentès que això té uns riscos enormes: la voluntat pot ser una o pot ser una altra i haurem d’acceptar la que sigui i ens haurem d’amollar a construir el país amb la resposta que sigui. Totes dues opcions són difícils: Construir un país té una enorme dificultat i la frustració de les aspiracions de la part de la societat que vol la independència també pot generar un pessimisme molt negatiu en el conjunt de la societat. Jo sempre he lluitat per intentar trobar fórmules que garantissin la llibertat de Catalunya amb d’altres sortides, sobretot en la línia del federalisme que algú va dir asimètric – una paraula odiosa – i que s’acostava a la confederació. És a dir que llibertat de Catalunya s’expressa en la voluntat de construir un país amb la gent que ja fa temps que compartim la història, en el bo i en el dolent, sovint en el més dolent, però que ens dona una gran força internacional. Aquesta és una via frustrada i per tant ara toca aclarir-nos.

És traumàtic provenir del federalisme i descobrir que amb Espanya no hi ha res a fer?

A vegades la gent atribueix als federalistes una posició de submissió que, almenys en el meu cas, no ha existit mai d’entrada. El federalisme, tal com jo l’entenc, vol per Catalunya la màxima plenitud que és la llibertat i que aquesta llibertat es concreti en la seva capacitat per decidir un futur pròsper per la gent – que és el que a mi m’interessa de veritat. Jo durant molt de temps he pensat que aquesta llibertat es podia exercir d’una manera, i ara penso que es pot exercir d’una altra, com pot ser que més endavant pensi d’una altra manera. El més important i previ és la llibertat de Catalunya: L’autodeterminació de Catalunya està per davant de la independència i és més important la capacitat d’autodeterminar-nos que la de ser independents, perquè aquesta autodeterminació ens porta a que en cada moment podem fer el pacte que la història ens permeti, amb el context internacional que ens trobem. Les dificultats són les de sempre: la història no ens va massa a favor – tot i que tenim el privilegi de viure una de millors etapes històriques del planeta, de la història universal –, malgrat estar ubicats en un escenari geogràfic immillorable, hi ha alguna cosa, que no arribem a saber què és, que ens va en contra. Hi ha com una mena de destí que ens va en contra: la globalització ens està anant en contra, la crisi ens està anant en contra, etc. Frustració és veure que el país no acaba de trobar la manera de concentrar-se en treballar pel seu futur d’una manera plena i que perdem molt de temps.

Per això, quan arriba el moment dic que ha arribat l’hora que ens decidim, és sobretot perquè el país no aguanta més, en el context de grandíssima competència internacional, d’una situació que s’està posant tan difícil, que les energies es perdin, com les hem perdut amb l’Estatut – lamentablement, perquè era una bona causa – com les hem perdut amb l’Aeroport del Prat, com les hem perdut amb tantes infraestructures o com ara les perdrem, tan de bo m’equivoqui, amb l’Eix Mediterrani. Són coses que s’haurien de ser d’ofici i de sentit comú, que s’haurien de moure gairebé només per la lògica i el sentit comú i que ens costen un esforç terrible, que hem de convertir en una cosa de vida o mort, d’ADN, gairebé de si estàs a favor ets bo i si estàs en contra ets dolent – quan haurien de ser coses de pura discussió tècnica – i que ens porten a situacions com la de l’Aeroport del Prat, que vuit anys després potser estem pitjor de com estàvem després d’una lluita enorme. Si aquesta lluita l’haguéssim pogut canalitzar a crear riquesa i competitivitat pel conjunt dels nostres interessos, seríem més enllà.

Què suposa l’experiència de la fallida via de l’Estatut?

Crec que hi va haver un moment, que almenys jo – digueu-me il·lús – vaig creure que hi havia una oportunitat real, perquè la conjuntura espanyola portava a pensar que tindríem les aliances suficients. Bé, el cas és que no va funcionar i ens ha portat enrere: Ens ha portat una gran frustració com a col·lectiu; la sensació d’esgotament que en els darrers mesos s’està percebent amb més força i que fa que davant greuges més grans que els que hem patit no siguem capaços de reaccionar; un esgotament crònic i, d’alguna manera, va despertar a l’altra banda una preocupació més seriosa. Madrid va veure que hi havia una intenció d’anar més enllà i, mentre ens entretenia amb les negociacions i les allargaven eternament, no perquè sigui una conspiració, però tota la maquinària d’advocats de l’Estat, nivells mitjos de l’Administració, etc. es va posar a funcionar automàticament i, mentre discutíem, tota aquesta maquinària – inclosa la que paguem nosaltres amb els nostres impostos – treballava per frenar qualsevol pas endavant. Un cop posada en marxa, per inèrcia, ha continuat treballant per aplicar la Sentència de l’Estatut en tota la seva amplitud i, per això, tinc la sensació que en aquests moments estem més enrere que quan vam començar i tenim una autonomia més tutelada, com estem veient aquests dies. Segurament no és possible intervenir Catalunya, perquè els catalans no ho permetríem i marcaria un punt de reacció i rebel·lió, però aquesta tutela, que en moltes coses semblaria una intervenció no declarada, ens està tirant molt enrere.

Fa una estona ha dit que havia arribat el moment de decidir. S’atreveix a traçar un full de ruta?

Reconec que no sóc expert en tot això, però l’únic que demano és que ens hi posem tots i tots acceptem les posicions dels altres. És a dir, que els unionistes acceptin, per la seva condició de demòcrates, que el debat ha de ser obert i sense límits, però que els independentistes també acceptin que s’ha acabat que el debat se’l facin entre ells, perquè així és molt fàcil. La independència s’ha de guanyar sobre el 100% del cens electoral de Catalunya, i això és més difícil, és més laboriós i menys simpàtic, però és on ens hi hem de posar. Jo crec que al debat sobre el futur de Catalunya – quin és el límit a la nostra llibertat –, hi han de participar tots els partits, no només els grups minoritaris, on hi ha gent molt valuosa i a la que devem que s’hagin fet molt passes perquè amb voluntarisme han anat arrossegant al conjunt de la societat però també elements que a vegades voregen el friquisme i han fet molt mal a la voluntat d’avançar. Per tant, hi ha de participar el PSC i hi ha de participar CiU: Convergència ha de deixar de ser ambigua d’una vegada i ha d’aclarir on està Unió, que no ho és tan, també ha d’aclarir si aquesta ambigüitat es manté perquè ja li fa la feina més agosarada CDC i, per tant en quina posició es troba de veritat. El PSC ha d’assumir fins on arriba la seva posició, una vegada demostrat el fracàs del federalisme o si s’enroca en el federalisme. Alhora, cal que algú ens comenci a avançar quines són les possibilitats reals que s’obren si anéssim a prendre una posició. Cal doncs, que deixi de ser un partit de futbol, on es tracta de veure qui crida o qui canta més, i realment anem a veure què volem ser i fins on podem arribar. I per tant, tinc molts escepticismes i moltes incògnites, però com a ciutadà em posaré al darrere de qui em convenci que per aquest camí hi ha un futur més esplèndid pel meu país.

Es pensa més en la independència, que en el país de demà?

Sí, clar. Perquè hi ha gent que viu de la confrontació i això ens ha portat la situació paradoxal que en alguns sectors independentistes hi ha gent que no vol que tothom en sigui! I això és una contradicció, perquè se suposa que si un és independentista perquè vol la llibertat del seu país hauria de voler que el màxim de gent recolzi aquesta aspiració, però aquí hi ha qui cap manera voldria que els altres se li apuntessin perquè vol ser l’únic, el pur, el líder i l’heroi que està defensant aquesta opció. I no és tracta de cap heroisme ni cap reconeixement o premi individual, es tracta de que el país col·lectivament assoleixi la seva llibertat, i això s’ha de fer a base de convèncer i incorporar, deixant-se d’apriorismes. Cada dia tenim exemples de gent que, quan algú diu “jo hi donaria suport” apareixen dient “no, tu no, que no ets dels nostres”. Això és ridícul i això aquest país ho fa cada dia.

I si no ens en sortim?

Lamentablement ens tornarà a tocar reconstruir el país. No sé si superarem el pessimisme. Tot dependrà de si hem fet les coses bé. Si les fem bé el podrem superar més fàcilment la situació, no ens serà tan difícil. I ens haurem de concentrar, una vegada més, amb els pocs recursos que tenim per poder defensar la nostra realitat cultural, que segueix estant molt clarament amenaçada. I, segurament, ens haurem de dedicar a crear riquesa i crear empresa, perquè alguns ciutadans de Catalunya es guanyin bé la vida i el dia de demà puguin guanyar posicions a l’exterior i puguem plantejar les coses d’una altra manera. Però, aquest país és un país poc avesat al fracàs. Catalunya ha d’acreditar la seva força i projectar-se a fora, cada vegada més. Un exemple: Molta gent estava indignada per l’adéu d’en Pep Guardiola i deia: “En Guardiola només pot tornar a entrenar si és com a seleccionador nacional de Catalunya”. Doncs, jo prefereixo que sigui seleccionador d’Anglaterra, de França o d’Alemanya i que en el moment de la roda de prems a de la victòria en un Mundial, es pogués aixecar un periodista català i fer-li una pregunta en català i que això projectés la idea de que, en aquest tros petit de món hi ha gent que té unes capacitats que són valorades arreu del món i se’ns pugui veure amb més interès i curiositat. Això que tants països han fet, d’exportar el talent i després reivindicar-lo com a propi, aquí ens agrada concentrar el talent només aquí. Això és mala peça al teler. El talent que tenim l’hem d’exportar quan més enfora millor.

 

LA GIRONA LITERÀRIA DE LA INFANTESA

Quan érem feliços?

Sempre dic que som més feliços ara que quan érem feliços. Amb el títol del llibre em refereixo a una felicitat de la innocència infantil, quan et penses que el món se t’obre amb una oferta infinita, que no té calendari  i no s’acaba. I que ets tan feliç que fins i tot davant d’una cosa que et provoca dolor saps que serà efímera perquè la vida et donarà la oportunitat de superar-lo. Em refereixo a quan la mainada vivia, innocent, al marge de la gent gran i no es veia obligada a compartir el dolor dels grans. Ara, penso que als petits els fem ser massa conscients i els volem fer adults massa d’hora. Llavors la infantesa era una condició que s’allargava amb el temps i que només abandonaves mica en mica, amb un procés iniciàtic que emprenies molt mica en mica.

Com era la Girona de la seva infantesa?

Hi havia dues Girones: Una Girona adulta sotmesa a la Girona oficial que era gris i negre, com havien escrit els intel·lectuals de l’època, una Girona en blanc i negre, amb unes estructures polítiques i de l’administració franquista molt dures, amb una Església també molt vinculada al Règim que pesava com una llosa. Però, per sota hi havia una altra Girona, popular, plena de color, plena de vitalitat, que passava enormes dificultats, sovint sotmesa a la Girona oficial. Els meus records d’infantesa es vinculen a aquesta altra Girona, on la mainada corria pels carrers i vivia en els àmbits més populars, de manera permanent. Per exemple, a la Processó de Corpus, les dues Girones convivien. Després de l’Àliga, hi desfilaven els polítics amb barret de copa i faixa, el Governador Civil i el Governador Militar, la banda militar però quan passaven quedaven les catifes de flors i els nanos fèiem guerres de flors, amb les catifes que ens deixaven esbullar, i allò era una orgia de colors i olors! I mica en mica, la Girona en color va anar atrapant a l’altra, fins que s’hi va acabar imposant en el moment de la Transició.

Ara potser és una de les ciutats més vitals de Catalunya…

La Girona oficial era una mica per encàrrec, perquè Girona no ha tingut mai una aristocràcia. Hi havia una petita burgesia, de la que jo formava part i que explico en el llibre, però també fetes a si mateixes, amb els mateixos valors que els classes treballadores i les futures classes mitjanes i això va fer que la síntesi és fes molt ràpid i d’una manera molt fàcil. Ara aquesta petita burgesia pràcticament ha desaparegut, dissolta a les classes mitjanes, i potser ara hi ha una nova classe dirigent, potser més desconeguda i de la que no en tinc les claus.

Girona i les seves comarques marquen molt el caràcter?

És una zona on tradicionalment l’estacionalitat era molt clara i molt marcada. A l’hivern era hivern i a l’estiu era estiu i com a la tardor hi havia inundacions, a l’hivern feia un fred que pelava, a la primavera esclataven les flors i a l’estiu la calor a pagès era molt pesada. Per tant, tot això marcava molt un calendari molt proper a la terra i quan te’n distancies constantment has d’aixecar el cap i buscar els referents que t’han marcat tant. No és un paisatge simplement, sinó que cada dia tenia unes característiques diferents en funció del moment de l’any que vivies.

Vostè prové d’una família conservadora i de l’Opus Dei. Com va viure l’enfrontament entre el món dels pares i el dels fills?

A “Quan érem feliços”, a través dels meus pares faig un homenatge un homenatge a tota la seva generació, perquè ens van educar fent grans sacrificis per donar-nos tot el que necessitàvem i amb una gran llibertat. Aquesta és la valentia que jo els hi atribueixo: no és fàcil per gent de les seves conviccions veure que tenen dotze fills i que cadascun d’ells agafa un camí moltes vegades allunyat del seu propi camí, i que avantposen la llibertat d’elecció a les seves pròpies referències. Té un mèrit enorme! Hi va haver moments a l’adolescència que això va portar tensions molt importants, perquè nosaltres ens vam pensar que a casa no parlàvem de la guerra perquè no en sabien i els hi vam voler explicar que havia passat en aquest país durant els anys de la guerra i això va ser d’una supèrbia enorme. Però, aquesta confrontació va donar pas, després, a un retrobament molt més profund i sòlid, basat en coses més importants, que ha perdurat fins ara. Perquè te n’acabes adonant que els valors que no s’imposen sinó que s’ensenyen, s’acaben adoptant d’una manera més forta.

Què en queda de la religiositat familiar en vostè?

Un gran esperit humanista i ampli sentit espiritual. Trobo que a la nostra societat hi falta tot això, claríssimament. Jo no dic que només es pugui trobar en la pràctica religiosa en un sentit tradicional, però dic una cosa una mica sorprenent en algú que no és pràcticament, que és que m’agradaria viure la poca pràctica religiosa en una societat on hi hagués molta més pràctica religiosa que a l’actual. Ja sé que no és massa políticament correcte ni coherent, perquè un no pot reivindicar allò que ell mateix no practica, però crec que la societat va arraconar la religiositat pensant que tot allò ho substituiria pels principis de la llei natural, però això no s’ha produït. I penso que potser ara hi ha fins i tot gent que té dificultats per discernir alguns conceptes com el bé i el mal, i això és molt dolent.

Què li ha ensenyat la seva experiència com a fill, alhora de ser pare i avi?

Sobretot l’esforç que has de fer per deixar que els que venen a darrera facin el seu propi camí, ser-hi molt a prop, servir-los d’exemple, tutelar-los però no voler-t’hi imposar. Però això és una mica inconscient. Suposo que quan vius la família d’una manera tan intensa com la vam viure nosaltres, et surt i no te n’adones. Ara que sóc avi de dos néts, reconec que en tinc necessitat i el dolor de la separació és fins i tot físic. Els vols veure la mainada com creix, com juga, com riu, sense interferir-hi massa – perquè, durant molt de temps hem volgut fer els nostres fills massa iguals a nosaltres mateixos i això ha estat un error immens – però ser-hi prou a prop perquè quan ells aixequin el cap ens vegin.

 

PERIODISME

Tenim un excés de tertúlies?

A vegades penso que sí, però resulta que la gent les agraeix bastant, els hi agraden i els hi resultin útils. No sé si assolim ser prou ponderats i aportar els elements de reflexió i de documentació suficients per a que la gent es faci la seva pròpia idea. Sovint caiem massa en la voluntat de dir a la gent el que ha de pensar, quan ja saben que tenen les seves idees i no cal que els hi canviïs. La nostra obligació és donar context i claus per interpretar, i si ho fem serem útils.

Com serà la premsa post crisi?

La crisi l’hem exagerat tan els propis mitjans i les pròpies empreses periodístiques han fet tan mal als seus propis mitjans perquè hi han cregut tan poc, que ara no sé si seran com haurien de ser. Jo crec que els mitjans escrits – en paper o en format digital – en primer lloc, com han de tenir més en compte la paraula i, per tant, han d’estar més ben escrits. Hem parlat massa poc de la bona escriptura als mitjans escrits i el lector ha de tenir un cert plaer de lectura quan llegeix aquest mitjà. A més, han d’explicar més històries; utilitzar més tècniques narratives que les que hem fet servir fins ara; han de donar entrada a més cròniques, més relats, formats diferents d’entrevistes, d’articles; donar més valors als corresponsals; tornar a posar en valor els col·laboradors literaris externs… En definitiva, han de tenir menys pàgines però han d’anar més al fons: més documentació, més anàlisi, més context. I per tant, més literatura.

Vostè, ha estat director d’El Periódico, ha ajudat a fer néixer l’Ara i escriu a La Vanguardia. D’aquestes experiències que n’ha tret?

La sensació que la premsa que tenim és millor que el que diem i més lliure que el que creiem. Ara ho hem pogut veure amb el tema dels bancs i les preferents: Hi havia gent que em deia “aquí hi ha una conspiració perquè no se’n parli” i de cop hem vist una explosió d’informació sobre el tema. A vegades ens pensem que hi ha més mordaces que les que realment hi ha, i el que hauria de ser és que periodista, individualment, hauria d’assumir la seva responsabilitat, igual que cada ciutadà n’hauria d’assumir les seves. Ja està bé de trobar les culpes als altres: els periodistes en que les empreses no els deixen fer segons què, els ciutadans en que els partits fan segons què, els delegats d’oficina bancària en que els obliga la direcció a fer segons què. etc. Cadascú s’ha de rebel·lar i assumir la seva responsabilitat i si hi ha una contradicció entre el context i el codi moral, un ha de reivindicar les seves pròpies conviccions i no pot excusar-se més en el que ve de fora. La suma dels mitjans catalans dóna una informació i un marc prou correcte i només falta que nosaltres, els periodistes, siguem més ambiciosos i complim amb la nostra obligació.