El dia 3 de juny de 2024 es complien cent anys de la mort de Franz Kafka a Viena. Nascut a Praga l’any 1883, fill de comerciants jueus de Bohèmia, és un dels escriptors més rellevants del segle XX per obres com La metamorfosi (o també La transformació), El procés i El castell, novel·les que no va publicar en vida, tampoc aquest llibre rar, com és Aforismes de Zürau (Arcàdia, 2005), si en Kafka es pot dir que no hi hagi res rar, en la seva literatura. A propòsit, l’escriptor florentí Roberto Calasso, que va tenir cura de l’edició italiana que aquí va traduir el poeta Feliu Formosa, escriu: «Pel que fa a la denominació aforismes, que hem adoptat, cal entendre-la com una vaga aproximació, perquè aquests fragments no respecten ni tan sols la forma clàssica de l’aforisme –com la trobem també representada en Kraus o en Chamfort. Millor dit: respectem aquesta forma en un cert nombre de casos (28, 62, 94, 100), però se n’aparten bruscament en molts d’altres».
Els Aforismes de Zürau, escrits entre els anys 1917 i 1918, amb alguns afegits l’any 1920, estaven ben ordenats en una carpeta amb aquest mateix nom. Salvats per Max Brod, com tota l’obra de Franz Kafka, els aforismes van ser publicats per primera vegada a Frankfurt l’any 1953 pel mateix Brod dins del recull d’escrits pòstums de Kafka, mort tan prematurament per causa de la tuberculosi.
En efecte: els Aforismes de Zürau provoquen estranyesa. Més que aforismes es diria que en gran part són pensaments, reflexions en veu alta, i sovint contenint una alta graduació moral i espiritual, com aquest que porta el número 106: «La humilitat dona a cadascú, fins i tot al qui desespera en solitud, la relació més intensa amb el proïsme, i ho fa d’una manera immediata, bé que únicament quan aquesta humilitat és total i duradora. I això ho pot fer perquè és el veritable llenguatge de la pregària, alhora adoració i lligam solidíssim. La relació amb el proïsme és la relació de la pregària, la relació amb un mateix és la relació de l’esforç; de la pregària se’n treu l’energia per a l’esforç».
La humilitat com a lligam espiritual amb el proïsme, la humilitat com a actitud enfront d’aquest altre que sempre som els uns per als altres. Quina raresa en un món materialista i secularitzat parlar, afirmar la força de la pregària en un temps en què la futura paraula kafkià esdevindria sinònim d’incomunicació, d’incomprensió, de desconcert, d’arbitrarietat i també del mal radical i de la banalitat del mal: és a dir, la naturalització del mal que posteriorment Hanna Arendt va posar a la llum.
Franz Kafka, que no és mai previsible, esdevé profètic quan escriu a l’aforisme número 20: «Irrompen lleopards dins el temple i es beuen fins a buidar-los els vasos sacrificials; això es repeteix una vegada i una altra; finalment es pot calcular amb anticipació i esdevé una part de la cerimònia».
I toquen el cor, aquests aforismes de Franz Kafka. Perquè fa mal veure com el proïsme, l’altre, és convertit en un vas sacrificial en una cerimònia de l’horror. En la Xoà en el seu dia. A Gaza avui. El vas sacrificial és l’innocent, sempre és l’innocent víctima del mal radical, estúpid o banal, però sempre mal amb el mateix efecte de mort a mans dels lleopards que entren al temple o, el que és el mateix: a la sacralitat de la vida humana.
