Per homenatjar, a l’MD, l’Albert Jané amb motiu de la rebuda del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li serà lliurat el 17 de juny, creiem que res millor que reproduir uns fragments del seu “Llibre de Daniel“ (Llengua Nacional, 2006). Un amic escriptor va dir llavors que així com “Primera Història d’Esther“ de Salvador Espriu era un rèquiem per la nostra llengua oprimida per la dictadura, el “Llibre de Daniel” era un tedeum per la seva capacitat de resistència i ressorgiment en les circumstàncies més adverses. Llegir-lo és una sorpresa continuada amb mots i girs idiomàtics gairebé oblidats, i amb personatges de nom divertit, com els capitans Barrim Barram i Randam Caradepam, el general corrupte Tot Alsac o l’administradora Gasti Kigasti. La numeració al començament de cada fragment s’ajusta a la de la narració biblíca.
(Del capítol 1)
6) I entre aquests escollits del prestigiós llinatge de Judà hi havia Daniel, que tenia lluïssors d’estel; Ananies, que no tenia gaires manies; Misael, que era dolç com la mel i Auziàs que no feia mai cap mal pas.…
8) Vet aquí, però, que Daniel, que era, amb tota seguretat, dels quatre minyons del llinatge de Judà, no se sap mai per on petarà, el més net de clatell de tots, el que tenia més visió de la jugada i el que estava predestinat a passar a la història amb tots els mereixements i amb una personalitat ben definida i rellevant, va fer el propòsit de no deixar-se contaminar, en el bon sentit de la paraula, ni pel menjar de la taula del senyor rei ni pel vi de la seva bota del racó, amb la idea de conservar i mantenir la seva independència espiritual…
20) I el rei Nab d’O, després d’haver conversat llargament amb aquells quatre brivalls del casal de Judà, va considerar – i no l’hauria pas contradit ningú- que eren deu vegades més savis i més intel·ligents que tota la colla de savis, mestres, preceptors, doctors, físics, matemàtics, astrònoms, astròlegs, màgics, teürgs, fetillers i nigromants de tot el país, entre tots els quals sens dubte, al costat d’una bona partida que, les coses com siguin, eren uns ases de set soles, que no sabien sinó l’aeiou i amb prou feines i que eren incapaços de distingir una gallina d’una fagina, una guilla d’una conilla i una abella d’una ovella, i que confonien l’oci amb el sacerdoci i el lleure amb la velocitat, n’hi havia un estol no pas poc nombrós que havien atresorat un bon cabal de coneixements, sòlids i coherents, sobre matèries molt diverses i sobre disciplines molt variades.
(Del capítol 2)
14)…Daniel se’n va anar a veure el capità Arioc (dit Arioc Badabadoc, perquè una vegada va quedar tan encantat mirant una funció de putxinel·lis a la plaça que li van prendre el cinyell, el baldric, l’espasa, el fermall, la fíbula, el collar, els braçalets i els anells i no se’n va adonar), que era el comandant dels mossos de l’esquadra del rei, que havia rebut l’encàrrec de trametre a l’altre barri tots els savis i doctors de Babilònia…
17) Havent sortit de palau -a Babilònia quan es deia “a palau”, o bé “de palau” era per referir-se al palau del senyor rei- Daniel se’n va anar a casa seva. Aleshores Daniel vivia a dispesa a casa d’una senyora que es deia Ezequiela, dita també la Quiela dispesera, que era la vídua d’un general de brigada del cos d’Intendéncia, que es deia Ezequiel, que sembla que havia mort en l’ostracisme, qui deia per irregularitats administratives, qui per causa d’opinions polítiques massa personals i independents… També va circular la versió que en l’ostracisme del general intendent hi ballaven faldilles, com si el general hagués empaitat, una mica més del que es considerava unànimement convenient, la seductora i rodoneta Magogoga, casada, aleshores, amb el conseller àulic Gogog, rector de l’àrea d’etiqueta i protocol de sorolls i sons, home de temperament molt gelós i d’una gran influència en la cort. Sembla curiosament que al cap de poc Gogog i Magogoga es van divorciar i Magogoga no va trigar a casar-se amb un poeta cabalístic rosacrocià que es deia Randam Caradepam…
