La setmana passada parlàvem d’un parlament sobiranista que enteníem com a ideal (les enquestes mostren que difícilment serà realitat) i avui toca parlar d’aquells que critiquen aquesta idea des d’un àmbit determinat, el del <mejor unidos>. Tot i ser l’eslògan d’una formació determinada, és la idea que ens venen tant Ciutadans, com el PP, com el PSC: que dins d’Espanya, estarem millor.
Ciutadans i PSC comparteixen un discurs de base semblant que ens diu el següent: les persones no ens definim en funció del territori i la història, sinó que som subjectes lliures i desvinculats de tota tradició que ens fem a nosaltres mateixos. Abans som ciutadans –o membres d’una classe determinada, o simplement humans- que no pertinents a una nació, territori o tradició. Els nacionalismes són, per tant, corpus de pensament perversos perquè lliguen les persones a la història i a la terra, imposant un jou del qual convé que ens alliberem perquè condueix a les pitjors idees i pensaments humans: l’exclusió, la divisió i l’egoisme. Tot aquest discurs, benvolguts lectors, és profundament erroni.
Les persones sempre naixem, creixem i som educades en una tradició, uns marcs de pensament, uns rols socials i una història que no només ens defineixen sinó que ens serveixen de punt de partida per valorar i fer judicis importantíssims en termes polítics i morals. Molt abans de comprendre’ns en la reflexió, ens auto-comprenem en la família, la societat i l’estat en el qual vivim, tal com ens va ensenyar Gadamer. Naturalment que a partir d’aquesta situació és possible la crítica i el distanciament vers els primers marcs morals o de pensament, però mai per quedar-nos en un estadi buit i allunyat de qualsevulla tradició, sinó únicament per aixoplugar-nos sota un altre marc referencial, ple igualment de continguts morals i polítics. L’argument del PSC i Ciutadans, que postula la figura d’un ciutadà del món no vinculat a cap tradició, parteix d’una concepció filosòfica senzillament errònia. Ens intenten vendre, doncs, una neutralitat que no és possible, ja que una gran part del que som queda definit per aquests marcs culturals i morals en els quals sempre ens trobem (ens ho ensenyat bé Charles Taylor en el seu Sources of the Self). També és errònia la identificació del sentiment nacionalista amb l’exclusió. De nacionalismes n’hi ha de molts tipus (negar-ho és fer una evident trampa històrica) i entre ells hi ha el que podríem anomenar <nacionalisme constructiu>, aquell que intenta donar un marc de respecte a una història i a una cultura amb un esperit de benvinguda i acolliment. El cas català i el del seu model d’integració social és una mostra evident d’aquesta realitat.
Pel que fa el PP, els populars plantegen dues argumentacions diferents de la neutralitat ciutadana-socialista. En alguns moments ens etziben que només hi ha una realitat que es diu Espanya i en altres ens intenten vendre la doble pertinença espanyola i catalana. La primera opció no me la facin contestar perquè quan ens endinsem en el terreny de populars dient que Espanya té 3000 anys d’història o que ja existia a l’Edat Mitjana, entrem en l’insult intel·lectual (Espanya neix amb l’estat modern i, per tant, és posterior a la realitat catalana i castellana, separadament). D’altra banda i pel que fa el segon argument, el de la doble pertinença, aquest obliga als populars a dir-nos que l’acollida de Catalunya dins d’Espanya és positiva, un <mejor unidos> no des de la neutralitat tradicional sinó des de la conjunció de nacions (aquí els populars no s’adonen que aquesta posició contradiu la que nega la realitat nacional catalana, però això és un altre tema). Quan els populars avancen per aquests camins, els fets xoquen decididament amb la idea: signatures contra un estatut d’autonomia aprovat per un parlament democràticament escollit, atacs a la llengua catalana i al model d’immersió, disseny de comunicacions i infraestructures que ens condemna a no poder seguir creixent econòmicament, i un llarg etcètera d’accions polítiques contràries al benestar de la gent de Catalunya. A tot plegat podríem afegir-hi simplement que el dret a decidir d’un poble és una idea de base democràtica que hauria d’estar garantida (vergonyosa democràcia la que té por de consultar els seus ciutadans!).
Així doncs, el nacionalisme constructiu, democràtic i respectuós que encapçalen les forces sobiranistes de Catalunya és a hores d’ara l’opció més moderna, progressista, respectuosa i positiva per a les persones que, al marge de la tradició a la qual pertanyin, viuen a Catalunya.
PS: No cal dir que tota aquesta xerrameca de l’aixecament de fronteres és un altre insult intel·lectual. Amb les característiques econòmiques i geopolítiques de Catalunya, formaríem part de la UE i hi seríem molt benvinguts. L’Holanda del sud, el Massachusetts europeu, digui’n-li com vulguin…però hi seríem.
@jordifeixas
