A la presentació de la candidatura Junts pel Sí, i en les “dotze prioritats socials per construir un nou país” que s’hi esmenten, la majoria parlen d’aquells sectors en els que el nou estat haurà d’esmerçar racionalment els seus recursos en benefici de tota la població. En canvi, possiblement perqué en aquest aspecte deu ser més difícil de posar-se d’acord, gairebé no es parla de què ha de fer el nou estat per a poder disposar d’aquests recursos. Només en el punt 6è s’apunten un parell de pinzellades que em permeto de reproduir aquí: “Impuls a l’ocupació, foment de la recerca i la innovació, foment de l’economia social, potenciació i millora del servei públic d’ocupació, i generació d’un nou model de relacions laborals basat en el diàleg social, la coparticipació i la concertació…”. Tot són fins molt lloables, però que deixen un gran marge a la seva interpretació (com el concepte “economia social”), i -al meu parer- fugen d’estudi en un punt crucial: quin tracte donarà el nou estat a l’empresa privada?
Quan dic empresa privada no em refereixo a les grans multinacionals, sinó a la que és l’espinada que aguanta l’economia de la major part dels països de la Unió Europea: les empreses petites i mitjanes, les “pimes” com se les anomena. A Alemanya les pimes són, i de molt, les que creen més llocs de treball al país, molt per damunt de les que creen Volkswagen, Siemens, Krupp, etc. A Catalunya no cal dir-ho. És prou conegut que són les pimes les que aguanten el pes més gran de l’economia catalana. Com exposa Joan Canadell al seu recent llibre “Potencial d’estat” “les pimes suposen el 99,8 % del total de les empreses del teixit productiu, ocupen el 70 % de treballadors i generen el 60 % del valor afegit mercantil”. A qui hagi llegit aquí a El Matí Digital els articles d’en Vicenç Pedret lamentant-se dels obstacles que posa la política al bon funcionament de l’empresa privada no cal que vulgui explicar-li gran cosa més.
Diguem-ho clar: Catalunya prosperarà i podrà millorar i mantenir el benestar de la seva població en la mesura que les nostres petites i mitjanes empreses també puguin fer-ho. Encara hi ha a casa nostra molta gent (sobretot, és clar, a les esquerres radicals) que es mira la figura de l’empresari privat com l’exprimidor dels pobres obrers, per tal de poder-se comprar un iot i posar pis a les seves amistançades. D’ovelles negres n’hi ha sempre a tot arreu, però l’empresari modern, com són la majoria al nostre país (s’hi han hagut de tornar sisplau per força) no té res a veure amb aquesta imatge arnada dels temps del vell Karl Marx.
No confonguem conceptes. Una empresa no és cap oficina d’atencions socials. És una màquina per produir béns o serveis pels que hi ha una demanda a la societat i per obtenir uns guanys que facin possibles uns objectius clars: 1) que l’empresari obtingui una retribució adequada als diners, al risc i a l’esforç personal que inverteixi en l’empresa; 2) fer possible una retribució justa dels treballadors; 3) fer possibles les inversions que calguin per fer prosperar l’empresa (locals, material, maquinaria, etc.), i 4) fer possible que l’empresa pugui pagar impostos a l’estat, sense haver de posar en perill la financiació dels tres punts anteriors, I això vol dir una política financera de l’estat que no es miri l’empresari com la vaca que es pot munyir dia i nit.
L’empresari modern és aquell que pot dir, com va dir ja fa molts anys un dels pioners alemanys de la indústria moderna, Robert Bosch: “No pago bons sous perquè guanyo diners, sinó que guanyo diners perquè pago bons sous”. És el que treballa més hores que qualsevol dels seus treballadors i que es trenca contínuament el cap per millorar els seus productes, per fer-los més competitius o per augmentar la seva exportació. No és el tipus antic del “señorito” que viu dels diners que li envien a la capital els seus gerents o els seus masovers. El prototip de l’empresari català actual és radicalment diferent. Sinó no existirien entitats com el Cercle Català de Negocis i altres semblants.
Una bona política laboral de l’Estat també ha de trobar una solució acceptable (de perfectes no n’hi han) per flexibilitzar el mercat de treball, sense que això desemboqui en una precarització dels treballadors. Encara que no sigui fàcil, cal trobar l’equilibri entre el perill de què una empresa en temps de crisi s’enfonsi perquè no pugui acomiadar treballadors que no pot pagar, i el perill que uns acomiadaments molt fàcils no puguin deixar el treballador a la miséria. Hi han models que han tingut un cert èxit i que será bo d’estudiar com es poden aplicar al nostre país. Diem sovint que volem ser com una Dinamarca del sud. Doncs bé, Dinamarca ha practicat durant els darrers anys un d’aquests models. No tinc ara a la mà els detalls, però en principi es tractava de què l’Estat facilités els acomiadaments fent-se càrrec d’un mínim de retribució als acomiadats durant un temps prudencial i fomentant paral·lelament l’oferta de nous llocs de treball. El sistema tenia també mecanismes de seguretat per tal que les empreses no es fessin la vida massa fàcil i a cada dos per tres li carreguessin el mort a l’estat.
A Alemanya ha donat molt bons resultats el sistema de “treball curt” funcionant per un període clarament delimitat, pel qual en moments de crisi general els treballadors quedaven a mig sou i l’estat el complementava parcialment. Això ha fet possible a moltes empreses de poder conservar en temps difícils la seva plantilla de personal especialitzat que després potser li hauria estat molt difícil de reemplaçar.
Un altre factor imprescindible és la reducció dràstica de burocràcia que obliga de vegades a les empreses a esmerçar moltes hores i diners en declaracions, informes i estadístiques que no serveixen per gran cosa més que per justificar els sous d’un aparell estatal massa inflat.
Segur que el company Pedret encara trobaria més factors que la nova Catalunya hauria de tenir en compte per no ofegar innecessàriament els que impulsen la seva prosperitat. Però l’essència de tot plegat és que podem imaginar-nos moltes maneres d’esmerçar diners en el benestar social, en l’educació i en cent coses més, totes ben respectables i aconsellables. Però a la vaca que ens els dóna, a part de munyir-la li hem de permetre que pasturi i que no es quedi amb la pell i l’òs. Sinó malament anirem.
I per desfer malentesos per endavant: ni sóc ni he estat empresari, sinó treballador i fill de treballadors. Però això no m’impedeix de veure els resultats que diferents polítiques han tingut a diferents països. I voldria que la meva terra tingués una política econòmica com les que han permès a Alemanya i als països escandinaus arribar on ara són.
