Només fa cent anys allò que passés al Pròxim Orient o a l’Àfrica subsahariana només era motiu per escriure potser a un racó de diari un parell de línies que només llegia ben poca gent. Avui el que passa en aquelles regions té conseqüències dràstiques i cada vegada més greus per Europa. Ja no es tracta d’emigracions internes, d’Andalusia cap a Catalunya, del Mezzogiorno cap a la Lombardia, o dels camperols polonesos cap a les industries del Rin. Es tracta de moviments massius d’una envergadura semblant als que en altres èpoques van provocar la caiguda de l’imperi romà.
Ja fa anys que hi han hagut prous veus que avisaven que els desvalguts del tercer món no s’acontentarien amb pidolar al primer una almoina, sinó que hi trucarien a la porta i hi entrarien sense demanar permís. Europa ha estat, però, (potser comprensiblement) massa atrafegada amb els seus problemes interns, amb les seves crisis i amb l’arquitectura d’un nou model de convivència entre els seus estats. I ara es veu desbordada per aquest nou problema urgent que li cau al damunt sense tenir-ne solucionats molts d’altres.
Per exemple, Alemanya. En aquest primer mig any han entrat més de 160.000 refugiats tant de països sacsejats per conflictes armats, sobretot de Síria, com d’immigrants sense cap dret a demanar asil, com els procedents dels Balcans (Sèrbia, Albània, Kossove, però també de Romania i de Bulgària) sobretot sinti i roma (a casa nostra més coneguts com “gitanos”) víctimes d’una discriminació massiva en aquells països. Fins a final d’any es preveia (o es temia) que s’arribés als 450.000, però aquest dimecres el ministre federal de l’interior, a la vista de l’agreujament diari del problema, ha fet unes declaracions al Parlament citant la possibilitat que s’arribi a la xifra de 800.000, afegint que és una xifra que va més enllà de les possibilitats alemanyes. Actualment només a l’estat de Renania del Nord-Westfàlia (el més gran i més poblat de tots) hi arriben 1.000 refugiats cada dia! Tota aquesta gent és registrada i per cadascú s’ha d’obrir un expedient que decideixi sobre la seva admissió o el seu retorn forçat al seu país d’orígen. Aquest procediment pot durar mesos, perquè el personal administratiu ja no dóna l’abast, i mentrestant aquesta gent ha de subsistir d’una manera admissible en un país civilitzat. I això vol dir habitatge provisional, menjar, escola pels infants, etc. Les darreres dades d’avui dijous calculen que a Alemanya li caldran aquest any entre 10.000 milions d’euros per fer front a l’atenció d’aquests milers i milers d’immigrants. I el mateix problema tenen altres països d’economia més feble que l’alemanya. A les illes gregues del mar Egeu la situació desborda completament les possibilitats de les autoritats gregues i a Sicília i les illes circumdants, passa el mateix.
No és de témer que Catalunya es vegi enfrontada amb unes xifres d’immigrants com les d’Alemanya, però no podem esperar que el corrent migratori ens sigui estalviat. Per Catalunya el problema més agut el constituïrà l’immigració africana per una simple raó de proximitat geogràfica. I una Catalunya independent que tingués aviat l’anomenada d’un país pròsper i ben governat seria un imant fort per tots els fugitius de l’anarquia, de la violència i del mal govern a tants estats africans.
Europa ha tancat sovint els ulls i ha estat massa condescendent amb molts dictdors i dèspotes del continent negre que asseguraven una enganyadora estabilitat. Una altra història és, però, si Europa ha estat mai en condicions d’intervenir més efectivament per millorar les condicions de vida dels africans, amb altra cosa que no fóssin els serveis d’ajuda al desenvolupament i amb uns diners que massa sovint anaven a parar a butxaques falses. Una intervenció puntual per democratitzar la societat africana on fos possible ha estat sempre exposada a l’acusació de neo-colonialisme. Per altra banda quen els europeus han volgut donar ajudes condicionades a la democratització i al respecte dels drets humans s’han trobat amb la competència de Xina que la donava dense preocupar-se d’aquests “minúcies”, i que només actua (com les potències colonials europees d’altres temps) mirant el seu propi profit.
El que passa és que tots aquests arguments són paper mullat per la joventut africana que no té feina ni accés a una instrucció adequada i que no veu als seus països altra perspectiva que gana i miséria. Àfrica ja té 1.100 milions d’habitants i ja hi ha estudis recents que profetitzen fins al 2100 un augment fins als 4.000 milions, degut a la joventut de la població i a la falta total de control de neixements. Actualment uns 225 milions d’africans són més joves de 18 anys. Això vol dir que en un futur previsible el moviment migratori actual no sols no es tallarà sinó que creixerà. Imaginem-nos que només un 5 % de tota aquesta joventut es posi en camí cap a Europa. Això voldria dir més de deu milions (10.000.000!). Un malson que provocaria el col·lapse de més d’una administració, i que podria desembocar en una catàstrofe humanitària indigne de la civilització occidental.
No ens fem il·lusions. Si no es volen utilitzar procediments inhumans, indignes de pobles civilitzats, i mentres Europa (l’ajuda d’Amèrica en aquest aspecte la crec problemàtica) no aconsegueixi de tenir un paper cabdal en el millorament de la situació politica i social a l’Àfrica subsahariana no podrem evitar que el tant per cent de població d’orígen africà a Europa creixi de manera significativa.
A Catalunya tampoc no ho podrem evitar. És un moviment massa potent i massa global. Una Catalunya independent, però, pot tenir una veu pròpia i una política d’immigràció pròpia que li permetin de no haver de carregar-se amb un pes migratori més gran que els altres països europeus. No es veurà exposada com fins ara a què el govern espanyol envïi la majoria d’immigrants cap a Catalunya. I tindrà veu i vot al nostre continent a l’hora de buscar solucions conjuntes per a aquest greu fenòmen de la nostra època.
Tot això no vol dir que el panorama sigui absolutament negre sense cap matís grisós. Que els xinesos, amb les condicions que siguin i buscant el propi profit, construeixin a molts països millors infrastructures recau en benefici de tots els habitants i no sols en el de les elits corruptes. El foment de l’agricultura, que fins ara era la Ventafocs de la política africana, pot ser un inesperat motor de llocs de treball. Segons el Banc Mundial Àfrica té 400 milions d’hectàrees de terra cultivable de les que només se’n treballa un deu per cent, mentres que el continant està important productes alimentaris, sobretot d’Àsia per més de 35.000 milions de dòlars. Això indica un dels camins per solucionar la catastròfica situació de la joventut africana. Però és un camí que demana temps, un temps que Àfrica no té. I per això el moviment migratori massiu no serà estroncable ni a curt ni a mitjà termini.
Una república catalana es veurà obligada a fer front a aquest problema, combinant la cara humanitària amb la creu d’evitar una càrrega que el país no estigui en condicions de suportar. Però si després de tres-cents anys aconseguim de recuperar la nostra sobirania completa, també estarem en condicions de trobar una solució digna i suportable per al repte de la immigració massiva del segle XXI. I ho haurem de fer ràpidament, perquè el corrent de gent que fuig de la violència o de la misèria als seus països augmenta dia per dia i pot arribar a desbordar totes les previsions i les possibilitats normals d’Europa.
