Mercè Ibarz: «El tema principal de Rodoreda és la guerra»

Mercè Ibarz és una escriptora dels llocs. Tant si retrata el Saidí de la seva infantesa, a Tríptic de la terra (Anagrama, 2020), com si s’endinsa en un laberint de carrers, mercats i umbracles a Contes urbans (Anagrama, 2022), sap fer que la veu que diu la història soni sencera i evoqui amb molta plasticitat els espais que sostenen l’acció o simplement l’observació.

El seu estil a l’hora de narrar —fluid, precís, condensat— és diferent del de Mercè Rodoreda, però comparteix amb l’autora de La plaça del Diamant aquesta plasticitat i aquesta atenció als llocs. Potser per això, quan li faig la petició d’entrevistar-la, em proposa de quedar als jardins del Palau Robert, un escenari crucial en la vida de bona part dels escriptors que van marxar a l’exili el gener de 1939; crucial també en la vida de la novel·lista de Sant Gervasi.

Finalment, amb Ibarz, hi quedem una tarda de començaments de juny. Ens trobem per parlar del seu llibre Retrat de Mercè Rodoreda, publicat fa poc amb el segell Empúries. «És la manera de tancar tots els llibres que he fet sobre l’escriptora, de pintar-ne el retrat», em diu. Des de l’inici de la dècada dels 90, Ibarz ha realitzat nombrosos treballs sobre Rodoreda. Entre ells destaquen un primer retrat, Mercè Rodoreda (Empúries, 1991), Rodoreda. Exili i desig (Empúries, 2008), Mercè Rodoreda en France. Paysages d’un exil, 1939-1953 (Institut Ramon Llull, 2008), Rodoreda Paisatges (Fundació Mercè Rodoreda i IEC, 2021), la conferència Exile and Reconstruction (Anglo-Catalan Society, 2008) i l’exposició L’altra Rodoreda. Pintures i collages (La Pedrera, 2008). Ara, amb aquest Retrat de Mercè Rodoreda «volia fondre els llibres que havia fet; però me n’ha sortit un de nou», assenyala. Ja que som assegudes en un banc dels jardins del Palau Robert, decideixo començar per aquí, pel punt zero de l’exili.

Com és la Mercè Rodoreda que marxa cap a França l’any 39?

Ja és una periodista bastant bregada, una autora que havia publicat diverses novel·les. La majoria d’escriptors que van marxar ja tenien una certa edat. Rodoreda tenia 31 anys i ja s’havia fet un espai en la vida cultural. Ara, havia de tornar a començar de zero. Això passa molt en els exilis dels creadors: el que has fet al teu país no compta, has de tornar a començar. I en el cas d’exilis com el dels escriptors catalans, hi ha un altre problema: com escriure i on publicar. No hi ha una estructura per publicar i no se sap quan podran tornar a publicar al seu país.

I és en aquest moment que comença tot un periple per la geografia francesa amb d’altres exiliats, cosa que suposo que encara feia més difícil de pensar a publicar, oi?

En aquells moments prou feina tenien a fugir per pensar en publicar. Estem parlant de l’any 1939. Arriben a Roissy aquell any. Sabem poc si en el cas de Rodoreda va continuar escrivint o no. Jo diria que no. Diria que torna a escriure a Bordeus. Però és bastant probable que ja a Llemotges, pel que diu en alguna carta, tingués la consciència molt clara que havia de continuar escrivint. Era l’únic que la podia salvar: estava sola i s’havia quedat en una altra guerra; una guerra en la qual la meitat de França col·laborava amb els nazis, i la França que no hi col·laborava no estava tan clar que no hi col·laborés. Era una situació molt difícil, amb bombardejos. Les fronteres amb Espanya es tanquen. En més d’una ocasió va dir: «O continuava escrivint o m’hagués tornat boja». Però tornar a escriure, jo diria que s’hi posa a Bordeus, cap a l’any 43 o 44.

Si haguessis de destacar alguna de les obres de Rodoreda en aquest primer exili, quina seria?

«Nit i boira», perquè és un conte que mereix ser molt més conegut entre els lectors de Rodoreda i també en la literatura internacional. És un relat que hauria de figurar a totes les antologies de literatura concentracionària. L’expressió «Nit i boira», si recordem, apel·la a les denominacions nazis per dur els deportats cap als camps. Rodoreda el publica en una revista de l’exili al mateix temps que l’opinió pública comença a ser conscient de l’existència dels camps d’extermini. La impressió és que el comença a Bordeus i, personalment, crec que l’acaba a París, per una cosa que després explicaré. L’existència dels camps d’extermini, perquè «Nit i boira» és el soliloqui delirant d’un presoner que és a punt d’entrar a la càmera de gas, es coneixen al 46 o 47. A partir del 45 sí que hi comença a haver filmacions, però no és fins una mica més endavant que l’opinió pública és conscient que tot allò va passar.

Deies que Rodoreda acaba el conte quan torna a París. Per què és determinant aquesta dada?

Quan tornen a París, Rodoreda viu a Cherche-Midi. Això fa anys que se sap, però jo m’he entretingut també a saber què és el que hi ha a prop de Cherche-Midi, perquè és un carrer molt llarg. A prop d’on ella vivia hi havia la presó de Cherche-Midi, que en temps de l’ocupació estava naturalment controlada pels nazis. Era plena de gent empresonada pels nazis i pel barri, com aquell qui diu, hi havia testimonis dels crits que encara se sentien en aquella presó de nit. I a l’altra banda, com si fos un triangle, des d’on vivia Rodoreda, hi ha l’hotel Lutetia, que és l’edifici que els nazis van agafar com un dels seus quarters generals, no el més significat, però un d’ells. Acabada la guerra, l’hotel Lutetia es converteix en un lloc d’acolliment dels refugiats, dels internats, dels deportats que no havien mort i que no se sabia quines eren les seves famílies. Servia perquè les famílies poguessin anar a buscar els deportats. A les parets del Lutetia, a fora, hi havia les llistes. Perquè és clar, costava d’identificar els deportats i, a més, els nazis es van encarregar prou bé de no deixar arxius dels camps.

Una de les tècniques que més sobresurten en el teu treball sobre Mercè Rodoreda són les teves converses amb Murià, amb Tísner, amb Triadú, amb Manrubia, amb persones que van tenir un contacte estret amb l’escriptora abans i durant l’exili. Quin d’aquests testimonis et va aportar més informació o et va impressionar més?

Sens dubte, el d’Anna Murià, a qui vaig tractar durant molt de temps. L’any 1985 es van publicar les cartes que li va escriure Rodoreda; són un raig d’informació de tota mena. Després, la Murià va escriure un pròleg prou llarg a la segona edició de l’any 1991, publicada per Edicions de l’Eixample – Espai de Dones. El que més em xoca, i és una cosa de la qual no n’he estat conscient fins ara que he escrit aquest retrat, és el recel que els escriptors republicans que tornaven de l’exili despertaven en el que podíem dir, per abreujar, la resistència interior. Jo em vaig creure, com tothom, que, a Rodoreda, no li havien donat el Premi Sant Jordi per La plaça del Diamant perquè es volia un altre tipus de novel·la i per la seva vida de dona. Però és que tampoc li van donar a Pere Calders, que es va presentar el mateix any amb Ronda naval sota la boira. Hi havia molt recel amb els exiliats. Això li va passar a Rodoreda, a Calders, a Pere Quart, que és un dels primers que va tornar, a Bartra, a Anna Murià…

Un testimoni revelador, doncs, el d’Anna Murià…

I també em va fer veure una altra cosa. Segons Murià, quan el 1962 es va publicar La plaça del Diamant, als refugiats de Mèxic, la novel·la no els va agradar. Després, amb els anys, Murià va entendre per què no els havia agradat. Al pròleg a les cartes de l’any 91 Murià diu: «Per nosaltres la guerra era la nostra epopeia, la derrota la nostra tragèdia i l’exili una posició honorífica. Però l’exili va ser per a Mercè Rodoreda, a França, més malaurat». És a dir, els exiliats a Mèxic no havien conegut la postguerra. Rodoreda, sí; a França i a Catalunya. Amb la seva grandesa d’escriptora va captar el que els exiliats a Mèxic no podien captar. I com que era una «bèstia literària», tal com diu Murià, va saber intuir «com vivia tot allò el més comú del poble, la gent mitjana que sense demanar parer ni als propers ni als llunyans es va abalançar a llegir La plaça del Diamant i en va fer un èxit editorial sense precedents a Catalunya».

O sigui que no tan sols la classe cultural es va quedar esmicolada a Catalunya, sinó que també en el món de l’exili es va esqueixar…

Això és gairebé inevitable. En una guerra, hi ha moltes divisions. I més en una guerra civil. No només entre qui està en un costat i qui està en l’altre. Per una banda, si ens centrem en Rodoreda i Obiols, que són els que es queden a Europa, no tenen una militància política —Obiols n’havia tingut, però després no en té—. Però a Mèxic, les converses… entre els catalans; catalans i espanyols; que si comunistes, que si anarquistes, que si socialistes, que si els nacionalistes, els de dretes, els d’esquerres… És la ferida de la guerra. Les guerres també es fan per això: per desfer la unitat de les persones i per a desfer la humanitat de les persones. Aquest és el gran valor de l’obra de Rodoreda: saber-ho captar.

A Retrat de Mercè Rodoreda fas una citació de les paraules de l’autora quan afirma que amb La plaça del Diamant volia «rehabilitar els que van fer la guerra de bona fe» i posar «en primer pla, en comptes de monstres, personatges normals i plens de bondat». Aquesta perspectiva va ser la seva gran troballa? 

Sí, i això s’estén, no tan sols a La plaça del Diamant sinó també a tot el seu tractament de la guerra. Perquè hem de convenir que la guerra és el tema principal de Rodoreda. És el que viu. Ella retrata artísticament el seu temps. Mirall trencat, per exemple, acaba amb una rata. Allà no queda ni una rata. La casa de Mirall trencat queda buida, i aquella casa és símbol de tot: és el país, és el lloc, és la cultura, és la llengua, és símbol de tot, la casa. A Quanta, quanta guerra… també. Està ple, ella diu, de persones innocents; jo dic que la seva obra està plena d’aspiració a la bondat. Qui és l’Adrià? És un desertor que té quinze anys; quan arriba al front els seus li diuen: ves-te’n cap a casa. Si agafem l’altra, El carrer de les Camèlies, per a mi, és una crònica brutal de la postguerra. Riu-te’n del Marsé. Jo personalment crec que hi ha un paral·lel entre aquests dos autors. El carrer de les Camèlies es publica el mateix any que Últimas tardes con Teresa; aquest paral·lelisme ja fa temps que el vaig traçar en un reportatge. Tant El carrer de les Camèlies com Si te dicen que caí retraten aquella lletjor, aquella negror, aquella brutícia de la postguerra. És que tot rau en això: En la literatura, el que mana és el que pots aportar del món que has viscut, no ja la visió del món, sinó del món que coneixes, del que has conegut.

En el teu llibre dius que El carrer de les Camèlies és «una de les novel·les més intenses i mal llegides durant anys». Per què ho consideres així?

És la meva impressió: hi ha moltes capes i demana molt esforç. Jo no crec que La mort i la primavera sigui l’única novel·la de Rodoreda que demani esforç. Quanta, quanta guerra… i El carrer de les Camèlies, també. Si la llegeixes a fons, entres en un món mental. És la crònica d’un món mental d’una dona perduda que es troba en una ciutat… Si te’n recordes, de la guerra, gairebé no se’n parla; vull dir que és una novel·la fonamentalment de la postguerra. I perquè ens quedi clar, i això ho anirà dient a cada novel·la: aquella ciutat en la qual ella va créixer, la ciutat en la que es va formar, la Barcelona republicana i per extensió la capital de la Catalunya republicana, ha desaparegut completament i no tornarà. La Cecília es passa la vida anant d’aquí cap allà mirant de trobar una casa —ella diu mirant de trobar el seu pare—, però sobretot està mirant de trobar una casa.

En aquest retrat, per a mi, un dels trets més interessants és que pintes una Rodoreda polièdrica: les novel·les, la poesia, els contes, la pintura, la moda… Sembla una artista total. Per què creus que es va acabar centrant en la literatura?

Ella sabia que volia escriure i creia que ho havia de fer perquè era una escriptora catalana. Això que et diré són hipòtesis, però ¿si hagués estat una escriptora castellana o anglesa o russa, sent com podria haver estat una bona pintora o una modista reconeguda, hauria triat sense saber on publicar, com fer-ho, durant molts anys, fent poesia per als Jocs Florals, tenint molts pocs lectors i després pràcticament només un? No ho sé. Sé que la pintura li interessava molt. Però ella en una carta a Tarradellas diu: «L’intel·lectual català té, del Renaixement ençà, una manera de fer política, i només una: produir en català». Rodoreda és, a més a més, una gran lectora. S’ha fet llegint i efectivament el que li interessa és la literatura. Vol ser una escriptora i una bona escriptora i més encara perquè la llengua catalana estava en uns moments francament difícils.

Dius que et vas començar a interessar per l’autora després de la seva mort, l’any 1983. Assegures que, contràriament a molts lectors de la teva generació, la trobaves punk. Per què?

Les seves eren unes imatges d’una foscor, d’una negror, d’un coratge a l’hora d’expressar-les en aquells moments, que em deia: «Però si això és punk; ho podria cantar la Patty Smith!». Quan començo a interessar-me per Rodoreda jo ja escrivia, jo era una periodista i estava escrivint, ja havia fet un llibre. Evidentment el que em va atreure primer va ser l’escriptura mateixa, l’idioma, el lèxic… Les últimes obres em semblaven francament rares. Rares en el context de la literatura catalana. En aquells anys, jo ja llegia moltes coses rares: les escriptores surrealistes, molts autors… Potser la literatura comercial no estava tan estesa com ara. És una hipòtesi, també. Però el cas és que hi havia moltes coses rares i Joyce és un escriptor rar. Justament la raresa és el que atreu i té valor.

En aquest llibre, el teu estil és més concentrat i més fluid que no pas a Exili i desig. No trobes?

Sí, perquè he fet un retrat novel·lat. És una altra obra de la meva literatura. Quan dic retrat novel·lat vull dir que faig servir les tècniques novel·lístiques i miro de crear una atmosfera novel·lística. A propòsit de Rodoreda no he escrit mai amb notes a peu de pàgina. Hi ha recursos del periodisme que també són molt bons, o de l’assaig, o de la prosa poètica. En aquest llibre decideixo posar-me en primera persona perquè em demanava, per exemple, com donar la mesura del que és la base submarina de Bordeus: Doncs dient en primera persona quin efecte et fa quan la veus.

Per a tu ha sigut molt important anar als llocs on va viure Rodoreda?

Sí, a alguns no hi vaig poder anar perquè era en temps de pandèmia. Per al llibre Rodoreda Paisatges, a Ginebra, per exemple, no s’hi va poder anar; vam treballar amb imatges que la fotògrafa ja havia fet en una altra ocasió. A Llemotges, tampoc. París ja ho coneixia. Però sí que Bordeus em va impressionar molt. I també vaig insistir que calia anar a Viena, encara que, en principi, no se suposa que sigui una ciutat de Rodoreda; però ella hi anava sovint i jo anava molt guiada per la idea del somni en el pròleg de Quanta, quanta guerra… tan detallat, amb els noms dels carrers… Vas amb el mapa i t’adones que aquells carrers són al costat de l’hospital on mor Obiols. En el cas de Rodoreda es tracta de llegir-la i llegir-la i llegir-la. Però també quan vas a un lloc on va viure i estàs fent una investigació —sobretot en aquest cas que s’havien de fer fotos— tens moltes adreces concretes, carrers concrets. Clar, llavors llegeixes de nou contes com Fil a l’agulla i dius: «Ostres, això passa a Bordeus!», perquè aquest carrer i aquell altre ja te’ls saps de memòria. Veure els llocs? Per descomptat. Soc una escriptora dels llocs.