Feia pocs dies que la Mercè Rodoreda era morta quan amb dues amigues vaig anar a Romanyà de la Selva. Era a finals d’abril de 1983.
En realitat anàvem a St. Feliu de Guíxols però al trobar-nos a la cruïlla de carreteres que porten a diferents indrets, a les tres ens va picar la curiositat d’arribar-nos a visitar la tomba de l’escriptora.
L’any 1983 Romanyà era un llogaret perdut a la muntanya. Poques cases, una església petita i un cementiri nou i humil.
Varem acostar-nos on descansava el cos de la gran escriptora catalana morta a Girona el 13 d’abril del mateix any sense esperes inacabables, ni llarga agonia.
El nostre desencís fou gran perquè el cementiri era tancat. Per la reixa de ferro aixecàvem el cap i estiràvem el coll buscant la tomba. La veiem, la distingíem però no la copsàvem. De sobte arribà un cotxe del que baixaren una senyora i un noi d’uns 18 o 20 anys. Portaven la clau de la porta, l’obriren i ens convidaren a entrar. Eren la nora i el net de la Mercè que gentilment es prestaren a satisfer la nostra curiositat.
M’emocionà. La tomba d’una de les més grans escriptores catalanes era un forat a terra (per desig seu). Com que la mort fou ràpida no tenia làpida i les flors marcides i la bandera catalana cobrien aquella terra remoguda que un dia es fondria amb el cos d’aquella dona per ésser un tros més de Romanyà i de Catalunya.
Un aire fi em tallava el rostre i em trobava commoguda. Darrera seu en un nínxol recent hi havia el nom d’una noia de 18 anys. Pensava jo que era una altre Colometa que l’acompanyaria en aquell silenci impressionant que només es troba en els cementiris.
Fa dos anys es va commemorar el centenari del seu naixement i jo encara recordo aquell cementiri petit i humil, lluny de tot, feréstec i isolat.
L’autora de la Plaça de Diamant, Mirall Trencat, Aloma etc… va tenir una vida turmentada. Decepcions, solitud, exili i quan podia haver rebut l’afalac dels admiradors va retirar-se a Romanyà entre els ocells i les flors que tant estimava. Ella que podia descansar en un luxós panteó de la gran Barcelona va escollir, com molts altres esperits, fugir de les falses pompes i dormir en la terra on hi arriba el sol i la pluja, el vent i la boira i els ocells canten cada matí, no per ella, sinó per treure la malenconia del cementiri humil i trist.
I ara que ha mort Núria Folch, esposa d’un altre gran escriptor, Joan Sales, editor i amic de Mercè Rodoreda, ens queda l’entranyable record d’aquelles persones que amb el seu nom i la seva obra fan gran Catalunya.
