Mira, Sostres, ni cas als del canguelo, que segur que avui algun te’n trobaràs uns quants. El d’ahir era el que es coneix com un partit gos, plantejat per un rival seriós i amb recursos, a qui un primer gol no destarota tan fàcilment com a d’altres i que sap aprofitar els nostres moments de pàjara: una mala sortida de Valdés que perd angle per causa de Puyol, i amb Abidal (estrany) i Busquests (més) caçant papallones i empatats; i mentre encara se l’anaven discutint, ens colen l’altre. I calents al vestidor.
I sort que, tot i que molt menys fluids que d’habitud, s’ha mantingut el tremp a força de tenacitat en l’esforç, que quan fallen els automatismes vencedors (que algun dia sempre acaben fallant els mecanismes) cal que l’esperança la mantingui el sacrifici
… i el Tití Henry, que en el seu millor moment, revulsivíssim, posin-se dempeus i demanin disculpes tot els que el blasmaven, palesant que són campions simplement aquells que no es rendeixen, ni que sigui a Mestalla, amb un àrbitre que el que més destaca de la seva testa és la brillantina, amb una munió de valencians de xiscle i mocador fàcil, aquell oceà de cares hostils congregades per a la nostra dissort, Henry, Sostres, Henry ha fet un gol que val mitja lliga.
Calma, Sostres, que tot marxa, digues als del canguelo que es tornin a mirar la doble paret d’Iniesta-Messi, que no hi ha defensa que l’aturi, i sobretot que es fixin que marcat l’empat, ningú no ha estalviat ni flatus ni manca de bufera per a cercar el tercer. Ara asseiem-nos i alimentem-nos bé com diu Guardiola, que dimarts vé el Chelsea (al Nou Camp, no a Mestalla, no al Bernabeu), i si els queda una estona segurament assajaran els córners.
