MÉS SOBRE LA CUINA
Magnífic l’article sobre el menjar, desacomplexat i políticament incorrecte, de Pere de Solana. Em sembla que fou Cioran, l’any 1972 qui, parlant de l’exhausta civilització europea, digué que el segle XX hauria hagut de ser alemany, en el mateix sentit que el XVIII fou francès. Els demèrits germànics, més que els mèrits gals, permeteren a aquests, hereus d’una aristocràcia decadent i amb mala consciència, continuar imposant la seva hegemonia continental, il·lustrada, racionalista i petulant, quan possiblement ja no tocava. Què és Sartre sinó la reacció –llegeixi’s ressentiment, en el sentit nietzscheà del terme- a tant optimisme antropològic? un cavall de Troia, un revulsiu al pensament únic i a la idea de progrés lineal, imbatible, mil·lenarista.
Aquest article no pretén desmerèixer la contribució francesa en la superació de l’antic règim; però aquesta és ja una glòria antiga, amb els seus agredolços, que Catalunya pagà amb la destrucció de Montserrat, per exemple. A França la manipulació del políticament correcte porta decennis fent estralls. August Comte, no és cap broma, no podia entendre per què s’ha d’admetre la llibertat d’expressió en política i en moral, quan en matemàtiques això és impensable. Si ja sabem que les esquerres prediquen l’altruisme i les dretes l’egoisme, per què no haurien de manar sempre les esquerres? ni caldria convocar eleccions; s’imaginen quin estalvi? L’únic problema és que el tossut dia a dia, al llarg de tres incombustibles centúries, ha vingut castigant, com més va més cruelment, els optimismes antropològics, com en el seu dia polvoritzà els frenòlegs; aquest és el seu fat…
Probablement el punt d’inflexió de la decadència ideològica de l’Hexàgon el representa Bismarck i la humiliació de Sedan; des d’aleshores França va fent la viu-viu, amb els seus tics, sovint hipòcrita i mesquina, però resistint al capdavall; la Résistance, així, en majúscula, començà l’agost de 1945, llevat honorabilíssimes excepcions, com la d’Albert Camus, que no cabrien en tot un llibre.
França és un mirall, el mirall hispànic. A Catalunya, el Tractat dels Pirineus ens escarmentà; i gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. Però a les Espanyes la copien al peu de la lletra. ¡Que inventen ellos! Si no s’ho creuen ara ho veuran: malgrat la crisi de l’automoció, les matrícules regionals estan cantades, no en dubtin, i no pas perquè mani el PSOE en comptes del PP, sinó perquè els francesos ja les han beneït. Per als mistagogs dels nostres verals, Gallia locuta, causa conclusa.
Doncs bé, l’art culinari, aquest art de segona divisió, havia d’ésser el subproducte d’un poble la cultura dominant del qual porta, en línies generals, tres centúries anteposant les formes a l’ànima, l’estil a la idea. Una prova eloqüent del que estem dient és que, grosso modo, de Rameau a Ravel, França ha estat incapaç d’aportar cap compositor important a la història de la música; i la música és a la cultura el que la salamandra és a l’ecosistema, el primer que desapareix quan es degrada. Una anècdota, més recent i prosaica però no menys eloqüent d’aquest décalage cap a la impostura: fa pocs dies l’ínclita Ségolène Royal s’ha disculpat per carta, en nom de toute la France, per l’exabrupte de Sarkozy que, segons sembla, dubtà públicament de la intel·ligència de Zapatero. Que fàcil que és disculpar-se dels pecats d’altri.
Tanmateix França ha estat també, i continua sent, planter de moralistes, en el sentit francès i més alt del mot. No podia ser altrament davant l’abassegadora cultura dominant. En això França excel·leix. I és aquí, precisament, on l’hauríem d’emular, en comptes de en les petulants deconstruccions d’essència de castanyes que, ultra un negoci molt lucratiu, no són res més que un darrer intent a la desesperada, més inconscient que deliberat, de perpetuar el racionalisme ranci i carrincló de sempre.
La nouvelle cuisine passarà avall i no en quedarà ni l’Apici; als catalans, amants dels rostits i dels platillos, la notícia ens deixarà freds, com als germànics si fa o no fa, que en això i en l’humor no som tan diferents. Potser perquè la Guerra dels Trenta Anys a Catalunya en durà onze més.
