Resulta que ara ja no ens fixem en Finlàndia. Així, de sobte. Finlàndia semblava el model de tots els models. Però sembla que ara ja no. A Finlàndia, número u en totes les enquestes de qualitat de l’ensenyança, disposen de dos ordinadors per aula, un per al professor, segur, i l’altre potser per al bidell-assistent, suposant que n’hi hagi. Les classes les continuen fent segons el mètode que des de sempre i a tot arreu s’ha fet servir: l’eloqüència del professor, una pissarra i un tros de guix. Aquí es veu que això no ho seguirem i que ens convertirem en inventors de la pólvora. Un ordinador per cada noi i cada noia a partir de cinquè de Primària . Fantàstic. La precarietat de coneixements minva cada any i ara, al damunt, els regalarem un ordinador, que no se sap qui pagarà, però això deu ser el de menys. No saben ni llegir, molts, i, si en saben, està per veure que entenguin el que llegeixen, però tindran ordinador. Hi ha una cosa que, em sembla, està fora de qualsevol dubte, si més no, en aquest país de relativistes i de descreguts: l’accés gairebé universal a això que se’n diu noves tecnologies (en argot: TIC, o TAC) ha estat el veritable i quasi únic culpable que avui dia resulti una tasca pràcticament utòpica pretendre ensenyar res de res a una criatura. I menys encara a un adolescent. Jordi Llovet en parla al Quadern, i amb total claredat i saviesa. La civilització de les “gratificants” noves tecnologies haurà, al capdavall, devorat fins i tot la legitimitat i la possibilitat de fer passar qualsevol tipus d’informació -més encara de formació- per un canal que no sigui el d’aquests aparells sofisticats, ximples per ells mateixos, inútils sense una base crítica i pre-tecnològica. El fet és aquest: les noves tecnologies són les responsables que les persones joves considerin d’una altra galàxia tota transmissió de coneixements que no s’ajusti al barem de la tècnica i, essencialment, de la seva gratificant immediatesa. Les noves tecnologies, per si soles, no aporten res. Les noves tecnologies, així, han nascut i pretenen implantar-se contra la paciència i contra el plaer veritable, i al servei només d’uns suposats divertiment i distracció. Sobretot que no s’avorreixin, pobres nois i noies! La paciència és la gran virtut perquè qualsevol nou coneixement, qualsevol nova descoberta, qualli i ens faci millors. Parlem d’una batalla que, segurament, està perduda i, potser també s’ha perdut per uns quants segles la bona educació i la bona instrucció en aquests paratges on vivim. El rebost del coneixement, el rebost de les paraules no és a l’ordinador; és en les ments i els cervells ben ordenats, ben endreçats. Les coses del món i de vida és designen amb paraules. El camí que sembla que emprenem és equivocat. Veurem les coses, però desconeixerem les paraules que les designen. L’ús dels ordinadors que pretén implantar-se a les aules és un frau i una mentida. És començar la casa pel terrat.
