Un perill sobrevola l’educació catalana (i la d’altres països): les noves corrents pedagògiques que estan acabant amb les mil·lenàries classes magistrals. Un estol de pedagogs s’ha conjurat per acabar amb el paper tradicional del mestre i convertir-lo en un simple “acompanyador” dels alumnes en el seu procés d’aprenentatge. Defensen que el mestre no ha de transmetre uns coneixements a una classe d’alumnes, ans al contrari, aposten per a que l’alumne es construeixi el seu propi coneixement. D’aquí ve que el mestre passi a ser un mer “acompanyant”, doncs ja no s’ha de dedicar a transmetre coneixement. Certament, aquests pedagogs semblen oblidar que les taules de multiplicar, les matemàtiques en general, la gramàtica, l’estructura del regne animal o l’anatomia del cos humà s’ha de memoritzar, tanmateix, això ja seria un altre debat. El que a mi se’m planteja és un debat que, tot i semblar únicament semàntic, amaga dues formes d’entendre l’ensenyança: estem fent mestres o professors?
M’explicaré millor. Quina diferència hi trobo entre un mestre i un professor? Doncs, per definir-ho bé, el més encertat serà consultar l’origen etimològic de les dues paraules: Mestre ens arriba del llatí magister i significa: el millor. El qui més en sap d’un tema. Per això a les aules el mestre és qui ensenya la matèria als alumnes, perquè és qui més coneix un temari.
Professor ens arriba del llatí profiteor i significa: parlar davant de la gent. Per tant, agafant sols el significat etimològic, diríem que un professor es limita a parlar o fer davant de la gent i, de fet, per això anomenem professor al docent. Tanmateix, trobo que és una paraula amb una connotació molt més pobre que la de mestre. No ens hem de limitar a tenir docents que parlin o facin davant dels alumnes, necessitem docents que siguin els millors en els seus camps.
Així doncs, la pregunta és clara: Què volem? Mestres o professors? Volem docents que transmetin el coneixement a les noves generacions, que siguin els millors en els seus camps. O volem limitar-nos a “acompanyar” als alumnes per a que, teòricament, aprenguin pel seu compte? És a dir, limitar-nos a tenir docents que parlin però que no ensenyin, com voldrien les noves corrents pedagògiques.
Estem fent professors (en el sentit abans esmentat) i no pas mestres i, al final, el resultat el pagaran les generacions que estem formant a les nostres escoles.
Nota: Val la pena recordar que, tot i la voluntat d’acabar amb les tradicionals classes magistrals, els miracles es fan a Lourdes i, per aquest motiu, les classes generalment acaben tornant al model d’emissió-recepció de coneixements entre el mestre i l’alumne. Perquè en molts casos (com hem esmentat al principi de l’article) no hi ha altre camí que memoritzar les dades.
