Sempre hi ha hagut “mestretites” que s’han “reservat” per a ells sols la sentencia última del que s’ha de fer, i aleshores han decidit sense dubtar, segurs d’ells mateixos, sobre allò què és bo i allò altre que és dolent per a la societat; el que està ben fet i el que no ho està pel que fa a la conducta dels soferts ciutadans. Això es dóna especialment en aquells que obtenen el “poder”; a partir d’aquell moment creuen tenir ja sempre raó en tota circumstància. Per dir-ho d’una manera entenedora, són aquells qui ressusciten una política – sigui tant d’esquerra com de dreta – amb el tuf o els olors del “despotisme il·lustrat”, que també podríem denominar “il·luminat”. Se’ls veu certament com a “il·luminats” en la seva “veritat” o les seves “raons”, tot i que les dades objectives mostren que, de raó, en tenen poca, molt poca o cap ni una. Així apliquen els seus “remeis” sense pensar-ho més i sense escoltar gaire o gens. El fet és que molt aviat les seves solucions solen decebre…i resulta molt pitjor quan, els “il·lustrats” per aquesta secreta “gnosi” socio-política, es mostren “intransigents” amb els que gosen enfrontar-s’hi. Defugen el debat. I els qui decideixen mostrar-los que potser s’equivoquen, i que, per tant, estant jugant amb aquest risc del joc de l’error al qual no tenen dret, són desprestigiats amb qualsevol fotesa o amb greus calumnies. Què s’hi pot fer? Continuar demostrant l’evidència dels errors amb una paciència “infinita”? O potser arribar al desànim considerant que no s’hi pot fer res?
No! S’ha de reaccionar, això sí sempre amb respecte i cordialitat! Tal vegada algú podria pensar que aquests “mestretites” tenen també rectitud d’intenció o una certa bona voluntat per tal de no arribar a la conclusió que hi ha una ocult desig de “parapetar-se” en el poder que els porta a “perpetuar-se” políticament mitjançant propostes i camins inversemblants. Naturalment podem jutjar èticament qualsevol fet social o polític i al mateix temps que respectem les persones també diem el que convé dir, encara que, a vegades, ens ho posen ben difícil! Com deia algú, en altres èpoques, “els jutges seran jutjats”, al·ludint al Judici Final; però, això d’esperar tant de temps tampoc no és una actitud generalitzada ni potser raonable. El fet, però, és que hem d’intentar sempre i en tot lloc jutjar qualsevol fet el més objectivament possible i no caure en el victimisme o pessimisme com a excusa per no continuar treballant i buscant el bé de tots, el bé comú, que no és el mateix que cercar els “interessos” generals d’una majoria. A la consecució del bé comú s’hi arriba normalment quan tots busquem generar les condicions socials i essencials que permetin als grups i a les persones realitzar la seva pròpia perfecció. Sabem, a més a més, que el pas el temps – aquest gran escultor de la vida – donarà la raó als qui la tenien des del començament. És això últim un consol? O el fet que els equivocats hauran de donar comptes al Final de tot, ens pot sostreure de prendre part activa en la positiva construcció i constant progrés de la societat? Cal treballar sense defallir!
Entre els fets objectius a sospesar tenim el de si hem pogut enraonar o raonar en debat democràtic, per il·lustrar qualsevol tema important des de una altra òptica: la nostra i la dels tercers que hi poden intervenir; si es podien tractar aquelles propostes d’una manera més engrescadora quan estàvem veient com, sense cap raó vàlida i sí amb arguments arbitraris, sorgien del conjunt d’accions confusos resultats per no haver volgut anar a les fonts de la llum que tot ho esclareix. S’ha volgut imposar amb presses una visió particular i un estil de vida que no eren pas els més convenients des de molts punts de vista. Fou clara l’evidència de l’equivocació: no es tingué en compte ni el bé de tots, ni la seva llibertat, ni la distribució de la riquesa, ni tantes altres coses…, sinó l’interès particular d’uns quants que el volien presentar com general.
Pel que fa a imposicions més o menys forçades, podríem pensar en aquelles “baralles” entre noiets, en què el momentani guanyador del cos a cos, quan té el seu propi cos sobre el de l’altre, fent-li tot el mal possible, li diu: “Digues-me que tinc la raó”!, “Confessa que sóc el més fort, que sóc el millor”! I mentre l’altre no ho digui, el que imposa la seva força bruta es nega a deixar-lo moure; el commina, l’amenaça, l’humilia davant els altres amics; l’obliga i el coacciona…fins que hom ja no pot més – perquè es troba abatut i cansat – i, debilitat, per l’esforç de provar l’evidència, “confessa” amb la boca petita que el “noi fort” té tota la raó. Però la imposició de la “força”, encara que no sigui brutal, sol treure força a la raó. Sempre, emperò, li queda a l’opositor el consol d’afirmar, si té raó, el famós lema o sentència de Galileu: “E pur si muove”…
Hem de dir “sí” a tot el que alguns prescriuen, encara que la consciència i la dignitat humana no ho pugui acceptar? Cal pronunciar un “amén” incondicionat a tot, d’una manera forçada, sense poder exercir l’autentica llibertat precisament en allò s’ha deixat a la lliure opinió de les persones? D’altra banda ens ha de fer molta por – per no dir gràcia – comprovar aquesta “seguretat” dels qui de les coses opinables en fan dogmes, i de les veritats evidents en fan opinions. Tal vegada aquests que manen, des de la “seva perspectiva”, en la noble veritat no hi ha cregut mai i també pregunten, com féu un conegut personatge històric, “Què és la veritat?”. Estan instal·lats en el relativisme moral que comporta molta “comoditat”. Podem pensar així dels qui “mai no s’equivoquen” i dels qui són capaços de rebutjar sistemàticament les bones raons dels altres. Unes raons, de vegades, molt nítides perquè s’han obtingut des de la intel·ligència, des l’experimentada i secular veritat i des del vertader amor al bé de tots. I les han aportat emparats i ben ancorats en l’exercici del dret de la llibertat d’expressió i en la seguretat que serien escoltats.
Però alguns encara esperen pacientment!
