La calma estival queda trasbalsada inesperadament tot llegint el diari
Avui. Asotrats, veiem que com Joan Herrera, la síndria (verd per fora,
roig per dins), recomana “Incerta glòria”, de Joan Sales. Això només té
una explicació, ràpidament confirmada per persones enteses en l’obra de
Sales: “Joan Herrera no ha entès res”.
Donant-hi tombs, no trobem cap punt en comú entre els dos Joans, a no ser que pel fet que Joan Sales també tingué una molt juvenil militància
comunista, ràpidament superada amb èxit. Diu Sales: “No, no vaig arribar a militar al Bloc Obrer Camperol (BOC). Jo vaig ser del Partit Comunista
Català (PCC) d’en Jordi Arquer, llavors que aliava el nacionalisme amb el
comunisme. Més que res, hi trobaven endegament els meus anhels juvenils. Els nostres pitjors enemics, llavors, eren els del PCE, que volien arribar a casa nostra. Els vam arribar a dir “moros leales”. Llavors de la fusió del PCC al BOC, ja no m’hi vaig sentir identificat; el marxisme ja no
estava al servei de Catalunya, sinó al revés.”
Joan Sales, un cop alliberat de la febrícula i vista la incompatibilitat,
tria el nacionalisme, i, per si li manqués alguna prova, pateix en pròpia
carn la ràbia comunista: destinat a la Columna Macià-Companys (trentena
divisió), on és ascendit a tinent, és processat pel Servei d’Informació
Militar (SIM, organització a les ordres de Moscou). A ell i al seu germà
Francesc se’ls feia responsables de no haver denunciat els tres germans
petits que no s’havien incorporat al front. Empresonats el pare i tots els
homes de la família, els tres germans petits moriren al camp de
concentració, infestat de tifus. Val a dir que potser el SIM coneixia que,
aprofitant un permís quan estava al front d’Aragó, Sales va demanar ser
admès a Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
Aliè a tot això, Joan Herrera diu al diari Avui que la tria obeeix al fet
que es tracta d’un relat de la Guerra Civil que “t’explica les grandeses i
les misèries de tots dos bàndols”. Si aquesta és la seva conclusió, vol
dir que només se n’ha llegit alguna referència, o les tapes o, si realment
se l’ha llegit, no li ha aprofitat i haurà hagut de curar-se un ull de poll que segurament li ha sortit a l’index. “Incerta glòria” parla de la guerra i també testimonia (potser Herrera es desdiu de la superficialitat maniquea dels seus correligionaris en l’actual debat sobre la memòria històrica?) com era la reraguarda en les dues primeres parts, i la postguerra en les dues darreres; també evoca els records dels personatges als inicis dels conflictes ideològics i polítics que precedeixen la guerra, i les actituds humanes i existencials dels protagonistes al llarg de la guerra i en la postguerra.
La novel·la, de fet, conté una reflexió profunda sobre el sentit i,
especialment, sobre la dificultat de la vida, que només l’amor il·lumina,
l’amor humà, però també el diví sobre la condició humana i el seu sentit
religiós, fet que xoca frontalment amb la ideologia –atea per definició-
de Joan Herrera, i si rellegim l’inici de la quarta part de la novel·la,
potser ens adonarem que fent homenatge dels companys morts, transcendeix la macabra anècdota de la guerra i ens col·loca davant d’un problema intemporal i transcendent: “…I tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau… Un es desperta de la seva
joventut i li sembla haver tingut febre i desvari, però un s’arrapa al
record d’aquell desvari i d’aquella febre, d’aquella tempesta tenebrosa,
com si fora d’ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món.”
Cal recordar, finalment, que Josep Antoni Duran Lleida, infatigable
lluitador per les llibertats de Catalunya com sap tothom, també ha
recomanat “Incerta glòria” i ha assegurat que el rellegirà aquest estiu.
Joan Herrera i Duran Lleida units per la lectura. Qui ho hagués dit, pobre
Joan Sales!
