Aviat farà mig any que dos milions tres-centes mil persones van fer un gest de desacatament a les institucions espanyoles i van anar a votar en una convocatòria que el Tribunal Constitucional havia suspès a iniciativa del govern d’Espanya. Ja en el seu moment vaig expressar la meva opinió sobre la conveniència d’aquesta consulta.
Mig any després, què en queda, del 9-N? D’entrada dues constatacions: la primera, que a Catalunya hi ha una massa crítica suficient disposada a desobeir les institucions espanyoles; la segona, que aquestes institucions, pels motiu que sigui –no tenen calés, no saben com fer-ho o tenen por de fer el paperina davant la comunitat internacional–, no tenen capacitat per fer front a un desafiament d’aquestes dimensions. El màxim que poden és enviar la legió a alguna professó de barri perifèric (i a sobre, sense la cabra).
Res més? Hi podríem afegir una tercera constatació, ai las!: el sistema de partits català fa tuf de necrosi, són incapaços de posar-se al servei del país. Formen part del que ara anomenen «la vella política»: només són agrupacions electorals de persones que volen fer carrera i això els seria impossible en la vida civil. Ho aconsegueixen actuant com a lobbistes de determinats sectors d’interessos que depenen de la regulació i la contractació pública.
El 9-N no va servir, malauradament, per deixar les coses prou clares. Amb la participació, o el nombre de vots afirmatius, no n’hi hagué prou per esvair els dubtes sobre què passaria en cas que la consulta fos oficial. D’entrada els partits d’esquerres es passaren quinze dies dient que això només era un invent d’en Mas per fer-nos combregar amb rodes de molí. Després, a aquests experts en l’autèntica voluntat del poble, la pressió popular els va fer desdir-se dels seus plantejaments inicials, i van ser el primers de córrer a fer-se voluntaris de l’organització. Els partits unionistes en cap moment van voler participar en aquest procés, i així ens vam estalviar haver de tornar-nos a empassar la llista de ximpleries que esgrimeixen cada vegada que es veuen obligats a opinar, secrecions testiculars que és impossible qualificar d’arguments. També s’ha de dir que hi hagué casos de boicot o de desorganització que no es van fer públics, segurament perquè en aquells moments era més noticiable l’èxit de la convocatòria: gent que es presentaven al seu col·legi electoral de tota la vida i es trobaven amb la sorpresa que no els tocava allà; persones que no duien la documentació necessària; ciutadans que feien una ronda de col·legis perquè a cadascun els deien que havien de votar en un altre de nou (sabotatge informàtic?); persones que els havien enganxat al portal de la finca un cartell on els deien que havien de votar en un col·legi i que després va resultar que no era així (sabotatge, desorganització?). Ho puc testimoniar perquè em vaig fer una carretada d’hores treballant voluntàriament en un col·legi electoral, justament intentant desfer embolics.
En definitiva, el 9-N es va dur a terme en circumstàncies gens favorables, amb mitjans que en res es van assemblar als desplegats en convocatòries oficials, amb alguns partits suposadament sobiranistes fent-hi propaganda en contra i dient que era una pèrdua de temps, amb boicots oficials i extraoficials dels sectors dependentistes, sense cap mena de debat sobre el tema de fons, boicots, sabotatges i una certa desorganització, etc., de manera que el nombre de vots favorables a la independència no fou prou nombrós per demostrar la impossibilitat que els partidaris de la dependència no podrien arribar a sumar més. Ateses les circumstàncies, no sabem si l’opció sobiranista va tocar sostre –jo estic convençut que no–, però l’opció dependentista encara ho té més magre.
Inicialment el 9-N va tenir un impacte important, que s’ha anat diluint amb els pas de les setmanes. Qui n’és responsable? Els nostres partits polítics. El partit del govern segueix prenent decisions sense buscar primer els consensos, decisions que coincideixen amb plantejaments governamentals expressats ja fa molt de temps i que van suscitar la reacció contrària de l’opinió pública per la seva manca de concreció. Els partits que no són al govern es neguen a formar part d’una candidatura unitària amb presència destacada de personalitats de la societat civil (proposta coincident amb la de les entitats sobiranistes), perquè el paradís proletari, que tant es fa esperar, passa per sobre de tot. Ras i curt, estant preparant el proper tripartit amb les mateixes persones però amb canvi d’algunes sigles que ja fan massa pudor de socarrim. Doncs res, home, res, ja agafarem el mall i l’enclusa i al carrer a cantar «La maquinista» (en versió bilingüe cuencuense-espanyol, no fos cas que algú se sentís discriminat).
Diu que en el que estan d’acord és que les eleccions al Parlament seran plebiscitàries. Però curiosament, tant els uns com els altres tenen la intenció de presentar-se a aquesta convocatòria en coalició amb forces que ni donen, ni tenen cap intenció de donar, suport al full de ruta aprovat (UDC i MES). Per tant, quan anem a votar, serà com votar sí i no a la vegada en un referèndum, és a dir, un vot nul. Per acabar-ho d’adobar, cada vegada queda més patent que la convocatòria d’eleccions és un compromís que només lliga una parell de partits, en cap cas és un compromís amb el poble de Catalunya. Encara resultarà que, a més de fer una campanya de desobediència contra el govern central, també l’haurem de fer contra les nostres institucions. O això o esperar que la superministra dels desnonaments exprès –suposo que ella ja deu tenir pagada la mansió que posseeix a la República Dominicana– ens tregui de l’embolic. Però keep calm, que de més verdes en maduren…
