Va ser amb afecte i estimació, que l’arquebisbe Joan Enric Vives, d’Urgell, definí Montserrat d’aquesta manera. I per presentar aquests mil anys d’història, el dia de Sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona de París, el P. Manel Gasch, abat de Montserrat i el P. Bernat Juliol, comissari del Mil·lenari de Montserrat, inauguraren l’exposició que ha preparat el G. Xavier Caballé, director del Museu de Montserrat.
També a Montserrat el 26 d’abril, vigília de la festa de la Moreneta, va ser presentat oficialment aquest Mil·lenari —que comptarà amb un miler d’actes—, que s’iniciarà el 7 de setembre vinent, amb les primeres Vespres de la festa de les Marededéus trobades i acabarà el 8 de desembre de 2025.
Celebrar mil anys de vida en un mateix lloc, és recordar amb agraïment el grup de monjos de Ripoll, enviats per l’abat Oliba a fundar el monestir de Montserrat.
En una entrevista a l’espai Temps d’Església del bisbat de Girona, el P. Abat Manel Gasch ens recordava que «l’ADN del monjo és l’acolliment». Per això en aquest Mil·lenari, els monjos hem de renovar la nostra opció d’acollir Déu i els germans en la nostra vida, de la mateixa manera que, a Montserrat, Santa Maria acull tothom qui s’hi atansa a la seva santa imatge.
En aquest Mil·lenari, cal que recordem, com deia l’abat Manel, que els monjos, presents en aquesta muntanya santa des de fa mil anys, només «som administradors d’un lloc que ens ha donat Déu” i per això “oferim compartir el que som en la fidelitat a la pregària i el zel per la humanitat».
Celebrem «mil anys d’un monestir, que en els últims 150 anys ha estat vinculat a la catalanitat, com una festa major de Catalunya», ja que, com deia el Pare Abat, «poques institucions fan mil anys i al mateix lloc, amb aquesta estabilitat d’una comunitat que, malgrat els dos exilis, no s’ha trencat mai». També ens recordava que els monjos hem de ser molt conscients de «la fidelitat a una missió»: anunciar l’Evangeli a la nostra societat, com ho hem fet durant mil anys «en un mateix lloc, en una mateixa fe i en un mateix orde», els benedictins, mostrant Déu als homes i defensant la nostra llengua i la nostra cultura, sobretot en moments de repressió i de manca de llibertats.
Montserrat, que és un com «un Magníficat de roca» —per utilitzar el títol d’un llibre del P. Bernabé Dalmau—, durant mil anys ha estat com la casa pairal de Catalunya, on Santa Maria, la mare de Jesús, és l’estrella que il·lumina la catalana terra.
Durant mil anys han estat nombrosos els abats que han guiat i servit aquesta comunitat, com Garcia Jiménez de Cisneros o Bartomeu Garriga, i fins els més recents: els PP. Cassià Ma Just, Sebastià Bardolet, Josep Mª Soler o l’actual abat, P. Manel Gasch. I també han estat milers els monjos que al llarg d’aquests segles han lloat Déu en aquest monestir, acollint pelegrins, pobres i hostes. Des del segle XI i fins l’any 1862, quan el nostre monestir entrà a la Congregació Sublacense, han viscut a Montserrat uns 2250 monjos. Des del segle XIX, també han estat centenars els monjos que han viscut la Regla Benedictina en aquesta muntanya santa, com els monjos màrtirs de la guerra civil, fins els que he conegut jo, entre els qual voldria destacar els germans Esteve Palenzuela, Àngel Caminos, Anselm Tetas, Carles Solà, Odiló Planàs, Àngel Prieto, Maur Alcalà o Francesc Perxarchs. O els PP Gregori Estrada, Adalbert Franquesa, Ireneu Segarra, Jaume Badia, Andreu Marquès, Miquel Estradé, Cebrià Pifarré, Joan Carles Elvira, Oriol Diví, Josep Ma Cardona o Estanislau Llopart.
El 1025, els monjos enviats per l’abat Oliba a fundar el monestir, ja hi trobaren en aquesta muntanya una petita capella dedicada a Santa Maria. Per això avui, com ahir, la Mare de Déu vetlla pel nostre poble, com ens ho recorda el Llibre Vermell de Montserrat, ja que a «aquells qui són tristos i desconsolats per qualsevulla raó, aquesta mare de consolació els consola i els dona alegria».
