Aquest 14 d’abril es va commemorar el 90è aniversari de l’adveniment de la Segona República a Espanya, un període marcat per diverses etapes, episodis lluminosos i episodis molt foscos, entre ells el cop d’estat fallit del juliol del 1936 i que va abocar a Espanya a una Guerra Civil llarga, dura i amb un tràgic final i una dictadura de 40 anys.
El cop d’estat plantejat per Emilio Mola, El director, i els altres militars havia de ser ràpid i efectiu, el pla era que totes les ciutats caiguessin ràpidament al bàndol dels sublevats, però no fou així quan es van trobar amb la resistència de la ràpida organització de les milícies populars.
Al contrari del que diu el mite, la figura del milicià, oficialitzada a partir del 16 d’agost, no eren solament homes joves, ni aventurers ni aturats sense projecte, sinó que en la seva majoria eren adults amb responsabilitats familiars i laborals que van plegar de les seves feines per anar al front responent a un compromís amb la lluita antifeixista, eren doncs, persones molt polititzades.
És també molt interessant el paper de les milicianes en aquesta resistència que a més d’un compromís republicà s’hi va afegir una militància feminista. Amb la segona república les dones havien conquerit una sèrie de drets que veien perillar amb la possible victòria del feixisme i el seu model de feminitat: el dret a vot, el dret a divorci, el dret i l’accés a la vida pública i el dret a l’educació.
Les dones van ser acceptades a les milícies simplement pel fet que faltava personal, però és un error creure que van ser acceptades com a iguals als seus companys homes, ja que seguia havent-hi molta misogínia i masclisme entre les files republicanes. Preferentment els van donar aquelles feines de rereguarda com cuinar, curar els ferits, feines de traducció o administratives, sobretot a partir de setembre de 1936 quan Largo Caballero i el seu govern usar la màxima de “Los Hombres al frente y las mujeres a la retaguardia” (Tejera Pinilla , 2018).
Malgrat això, La seva presència va generar disputes. L’anarquista Antonio Ortiz, cap polític de la columna que duia el seu nom, per exemple, volia retirar-les del front al·legant que es produïen epidèmies d’infeccions venèries per la manca d’higiene. Una miliciana de la seva columna, Concha Pérez, respongué que hauria d’haver diferenciat, si era el cas, entre prostitutes i milicianes. Ja que, les milicianes rebien acusacions d’anar al front a prostituir-se i que, per altra banda, que en un front de guerra hi haguessin malalties tampoc era d’estranyar donades les males condicions d’higiene.
Una altra idea bastant estesa a l’època era que la dona era físicament inferior a l’home i no apta per a la guerra, un element que es va usar per prohibir que combatessin a partir de setembre del 1936 quan el govern va obligar a les dones a abandonar la lluita directa al front, mesura que va ser secundada pels diferents partits polítics i acceptada sense crítiques per les associacions de dones.
A partir de la tardor de 1936, la figura de la miliciana va anar desapareixent de la premsa i dels carrers de Barcelona. El gener de 1937, quan les milícies es van transformar en un exèrcit clàssic, les dones només hi participaren en els serveis auxiliars, però no en combat. Les volien a la rereguarda per una motivació econòmica, eren necessàries per sostenir l’esforç bèl·lic. Amb la República s’havia avançat molt en els drets de les dones, però fins i tot pel bàndol republicà, era molt diferent poder votar i divorciar-se que fer la guerra (Nash, 1999).
La qüestió de gènere també era un dels elements pel qual patien més repressió si eren capturades pel bàndol sublevat. Tant és així, que conservem al·locucions on el militar Queipo de Llanos animava els soldats del bàndol nacional a violar a totes les milicianes que trobessin després de capturar-les perquè aquestes aprenguessin el que era un home de veritat i no un “miliciano maricón”: “Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes de los rojos lo que significa ser hombre. Y, de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas comunistas y anarquistas se lo merecen, ¿no han estado jugando al amor libre? Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricas. No se van a librar por mucho que forcejeen y pataleen” (Población, 2018).
Aquest fou el cas de Lina Ódena, una miliciana, líder de les JCC que amb vint-i-cinc anys decidí treure’s la vida quan va adonar-se que havia caigut en mans dels soldats falangistes. El cas de Lina és paradigmàtic del que feia la república amb les dones milicianes, ja que aquest fet, mai va ser explicat així, sinó que convertiren a Ódena en una heroïna i un símbol de resistència. (RAH, 2018).
Un cas similar va ser el de Marina Ginestà, qui ha quedat gravada en l’imaginari col·lectiu com la imatge de la miliciana. Ella treballà com a traductora, però la seva imatge sostenint un fusell és una de les moltes que es van utilitzar com a element propagandístic. L’art i la cartelleria anarquista i republicana retratava a les milicianes com joves atractives, de fines siluetes i vestides amb el mono blau, amb els fusells les esquenes i desprenent confiança en elles mateixes. Una imatge que projectava unes dones actives, resoltes i emprenedores, una imatge ben allunyada a la realitat i que no tenia cap altre motiu que actuar com un mecanisme de control social i com a pura propaganda, buscant crear una icona de resistència i animar als homes a allistar-se a través d’una dona desitjable (Nash, 1999).
Així, es fa més necessari que mai reivindicar la figura de les milicianes des d’una visió de gènere, posant sobre la taula l’ús propagandístic i patriarcal de la seva imatge mentre eren allunyades del front i assenyalades pels seus companys, així com cal posar en valor la necessària feina de rereguarda que realitzaven com a part importantíssima en totes les guerres. I per últim, conèixer la doble repressió que rebien del bàndol franquista: com a dones i com a republicanes, rojas, anarquistes.
Referències:
Nash, M. (1999). Rojas: las mujeres republicanas en la Guerra Civil española. Madrid: Taurus.
Población, F. (4 de maig de 2018). Queipo de Llano y la violación como propaganda del terror en la Guerra Civil. Disponible a El Salto Diario.
RAH. (2018). Paulina Odena García. Disponible a la Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/52220/paulina-odena-garcia
Tejera Pinilla , C. (2018). HISTORIA Y MEMORIA DE LA MILICIANA: SU IMAGEN EN EL CINE DOCUMENTAL. IX CONGRESO VIRTUAL SOBRE HISTORIA DE LAS MUJERES (págs. 789-817). Jaén: Revista Códice.
“Milicianas: mujeres republicanas en las trincheras de la Guerra Civil Española” (2018), Disponible a Documentos RNE: https://www.rtve.es/radio/20181109/milicianas-mujeres-republicanas-trincheras-guerra-civil-espanola-documentos-rne/1834762.shtml
Nash, M. (1999). Rojas: las mujeres republicanas en la Guerra Civil española. . Madrid: Taurus.
Población, F. (4 de maig de 2018). Queipo de Llano y la violación como propaganda del terror en la Guerra Civil. Obtenido de El Salto Diario: https://www.elsaltodiario.com/los-nombres-de-la-memoria/queipo-de-llano-y-la-violacion-como-propaganda-del-terror-en-la-guerra-civil
RAH. (2018). Paulina Odena García. Obtenido de Real Academia de la Historia: http://dbe.rah.es/biografias/52220/paulina-odena-garcia
Tejera Pinilla , C. (2018). HISTORIA Y MEMORIA DE LA MILICIANA: SU IMAGEN EN EL CINE DOCUMENTAL. IX CONGRESO VIRTUAL SOBRE HISTORIA DE LAS MUJERES (págs. 789-817). Jaén: Revista Códice.
