En un alternatiu món ideal, la vida transcorre plàcida i sense ensurts.
Tothom somriu i és amable, no existeix la venjança, l’odi o el càstig.
La gent viu en un permanent estat de benestar i felicitat on màgicament desapareixen les preocupacions i desgràcies.
En un alternatiu univers píndoles de mil colors curen i alivien enfermetats, depressions, tristeses sobtades i ressentiments…no hi ha espai per núvols negres que portin males vibracions .
En un imaginari escenari de ciencia ficció o una pel.lícula post apocalíptica contemplaríem el món com una bassa utòpica on tot és perfecte, s’oblida la maldat o degradació i els ciutadans no es plantejen pensaments crítics o lluites de creençes.
El món ideal podría ser una obsessió també. La perfecció, el coneixement, la bellesa, el domini tecnològic fins a l’extrem, la longevitat…tot amb l’ànsia pertorbadora e insistent de l’èsser humà i la voluntat de domini com a resposta a la seva fragilitat en un univers desconegut i prodigiós.
En el món real que ens ha tocat viure l’èsser humà obté plaer amb el dolor i el patiment, existeixen les diferències d’oportunitats, de repartiment de riquesa, violència i injusticia regnen sense fi i s’enfrontem a problemes personals i colectius que ens ajuden a crèixer i avançar com a persones dignes. Aquest és el món que coneixem i que malgrat utopíes enlluernadores ens acompanya en la travessia de la vida.
Les cabòries humanes són extraordinàries i necessàries per continuar caminant.
Ens replantejem el perquè de tot plegat i la nostra missió en aquest món indesxifrable i meravellós.
Com un vaixell en alta mar que troba millions d’onades i totes diferents. Aquest és el veritable paradís, l’enigma que ningú ha trobat encara que hàgim trepitjat la lluna.
Reivindico la imperfecció i el dubte, l’espiritualitat o no, llibertat i el lliure pensament.
Cabòries per crèixer a cada instant assaborint les tribulacions en el camí.
En l’ànsia de perfecció s’esvaeix la pròpia bellesa de la vida. Benvingudes les cabòries… tan humanes.
