Aquest és un llibre que parla de coses serioses. Editat fa uns mesos per Acontravent i presentat ahir de nou a la llibreria La Impossible pel seu autor, amb el subtítol també provocador de “Catalunya a la recerca d’un kitsch nacional”, estem davant del primer assaig seriós, rigorós i documentat d’aquest subproducte cultural que es fa palès a la televisió, ràdio musical, cinema i revistes del cor. El llibre, que evidencia moltes paradoxes, ja ho és en si mateix, de paradoxal perquè, com diem, aborda un gènere insubstancial i frívol des del rigor i l’anàlisi de realitats comparades fora del nostre país. No hi ha una sola afirmació, en una qüestió delicada, que no estigui motivada amb dades objectives sobre nivells, d’audiència, exemplars venuts, identitat i origen dels principals actors d’aquesta mena de producte. Un producte del que molts abominem però que té uns nivells d’audiència i seguiment molt important.
La pregunta que es fa l’autor és per què Catalunya, que compta amb promotors, actors, difusors i consumidors d’aquest tipus de producte, no té un espai propi amb referents catalans? Per què aquests programes, publicacions, pel·lícules, muntatges musicals es mouen en un referent espanyol i no pròpiament català? I conclou que Catalunya, per esdevenir un país normal, també hauria de disposar d’aquest gènere amb referents nacionals propis.
La conclusió de l’Andreu Pujol parteix de la constatació de que no existeix la perfecció en les persones ni en les societats; que la virtut conviu amb els vicis i que la manca d’oferta pròpia de determinats productes, per més porqueria que siguin, no evita la seva existència i ni el seu consum, a través de la difusió en clau espanyola, especialment a través dels mitjans de comunicació privats. No sé si l’autor comparteix aquesta conclusió però vindria a dir, porqueria per porqueria, millor la nostra.
I és que l’Andreu entén que aquesta manifestació pseudocultural, si tingués referents catalans, també pot ser un element de normalització i catalanització dels seus principals, que no exclusius, consumidors, amb nivell cultural més aviat baix i que no tenen formació ni capacitat d’assimilar productes més elaborats o que impliquen una major exigència o coneixements previs. Dit això, l’autor opta per un model de mitjans de comunicació públics que prioritzin la informació, formació i entreteniment, en la línea de la BBC britànica, deixant aquest paper més galdós per les iniciatives privades que de fet ja existeixen i podrien enfocar els seus continguts, més enllà de raons econòmiques, en clau catalocèntrica.
Des del meu punt de vista el llibre és un assaig oportú, en moments de transició nacional, tot i que em continua generant dubtes la conclusió a la que arriba. Segurament esdevindríem un país més normal però no pas millor. La porqueria és dolenta amb independència del seu origen i destí. L’Andreu fa esment però no s’entreté, no és l’objecte del llibre, en la importància que té per una societat l’educació. Òbviament també les persones amb més cultura són consumidors d’aquests productes però al menys poden escollir. Hi ha catedràtics d’universitat que són autèntics cretins i és que la barbàrie no depèn només de la cultura sinó també de les passions i sentiments. Quan pots triar, pots conèixer els programes on surt la Belén Esteban o un famós sense cap mèrit propi però és més fàcil que deixi de ser un referent o model a seguir.
En definitiva, la meva paradoxa és que efectivament un kitsch català amb gran audiència seria un element de normalització i catalanització, ajudant a conformar la identitat pròpia però no tinc clar que tingués èxit perquè moltes de les persones a qui aniria adreçat aquest producte no el reclamen ni demanden en tenir referents castellanocèntrics. Si hi hagués prou mercat, ja s’hauria imposat. L’Andreu contraposa els exemples dels 40 Principales i de radio Flaix en el sector del que anomena música gastronòmica però no crec que aquest sigui un àmbit equiparable al de determinats programes de tv, pel·lícules o revistes del cor. En canvi, per persones amb referents catalans, la percepció de molts d’aquest productes com subproductes de la cultura espanyola, reforça la nostra identitat diferenciada. Quan disposem d’un estat propi podrem emprar instruments de normalització molt més potents i positius i seria bo que destinéssim les energies a construir un estat que proposa l’ideal i l’excel·lència perquè la vulgaritat, la xavacaneria, l’horterada i la frivolitat, que també forma part de la condició humana, ja vindrà per si mateixa.
