Ens hem aguantat la mirada una estona llarga. «Llarga», vull dir d’uns quinze minuts. A mi m’ha semblat una eternitat, però penso que si fos per ella encara hi seríem. Mai no hauria imaginat fins a quin punt els ulls cremosos d’una vaca del Bages podien resultar-me tan estimulants.
No hi ha por en la seva mirada, però sí un punt de reserva. La vaca no acaba de lliurar-s’hi del tot. Ella accepta el desafiament en la mesura que em comprometi a respectar una certa distància. Aquesta distància estableix entre nosaltres un pacte tàcit que he de respectar escrupolosament si no vull que es trenqui el contracte. Tant li fa si sóc Vladimir Putin o George Cloney a la vaca, l’únic que em demana és que respecti la distància.
La vaca no té pressa. Miro de convèncer-me que jo tampoc no en tinc. Si no fos per les mosques, no mouria ni les pestanyes. Espanta les mosques ajudant-se de la cua, les orelles, fins i tot la llengua… En això no l’envejo pas, la vaca. De cop, aixeca lleugerament la cua i deixa anar un raig de pixum que em talla l’alè: no havia vist mai una bufeta tan prodigiosa.
La pilota d’herba que l’animal no para de rosegar li confereix al temps un perfil difús que aconsegueix embolcallar-me. De tant en tant, la vaca deixa caure els ulls sense arribar a tancar-los del tot, fent un gest que a mi em sembla de tendresa, per molt que no deu ser més que un signe d’avorriment. Encara que no deixa de ser estúpid pensar que una vaca s’avorreixi, sent l’avorriment un dels sentiments més exclusivament humans que hi deu haver.
Miro el rellotge i tot d’una m’adono que hi ha alguna cosa que s’acaba de trencar. He estat el primer en apartar la vista, i per què? per mirar el rellotge! Aquest és l’abisme que em separa de la vaca. L’abisme del rellotge. Un cercle dividit en dotze parts iguals, amb tres agulles de diferents mides que giren a velocitats diferents al voltant d’un centre. És un concepte impossible per a una vaca i extremadament inútil. Per a la vaca, el temps no és una idea diferent de les coses, està en les coses: en l’herba i en l’aigua, en el sol i en la pluja, en el camp i en el graner. La vaca viu inconscient submergit en aquest fluid, sense ofegar-s’hi. O prodigi!
La vaca no em fa cap retret, però no m’enveja res tampoc. Cadascú a la seva banda del rellotge i santes paus. Sembla com si em digués: «Tu pren la meva llet i fes amb ella el que vulguis. La pots pasteuritzar, si vols, i te la pots beure com més t’agradi: en pols, concentrada, semi-descremada, descremada del tot…, d’això jo no n’he de fer res. Pots mirar-me tanta estona com vulguis, però no em demanis res més.» No et demano res més, vaca, ja m’has donat més del que estava previst quan m’he aturat davant teu, a una certa distància, i m’has aguantat la mirada durant quinze minuts.
