Passo uns dies de vacances a Polònia. He estat a Auschwitz i a Birkenau, els dos camps de concentració i d’extermini més famosos, construïts pel regim nazi a Polònia. He estat, per tant, en els llocs mes esgarrifosos de la nostra terra. El nom d’Auschwitz el posaren els alemanys, i als polonesos, aital canvi germanitzat, no els ha agradat mai. El poble del costat és Oswiecim, un poblet animat i treballador que no té res a veure amb la tràgica mort de milers de persones: presoners de guerra, deportats en contra de la seva voluntat, homes i dones perseguits per odi a una raça i a una religió -la jueva- o a cristians -sacerdots i laics- que defensaven la llibertat humana; també s’omplí de zíngars o ‘gitanos”, d’homosexuals i d’autèntics enemics polítics de l’Alemanya nacional socialista i d’altres nacions ocupades.

Auschwitz fou un veritable “infern”. Fou un dels grans horrors de la Segona Guerra Mundial. Potser el més pregon, el mes injust i encara, avui dia, el mes conegut. Els polonesos patiren la Guerra com poques nacions; el seu sofriment vingué per les dues bandes, ja que tant el règim nazi com el marxisme rus destrossaren el país en aquells cinc dolorosos anys.

Auschwitz tenia dos camps, l’ “u” (Auschwitz) i el “dos” (Birkenau). L’un a tres quilometres de l’altre. Els dos comunicats per trens que venien de tota l’Europa ocupada pel règim nacional-socialista. Tant l’un com l’altre son sinònims de mort, de crueltat, de tortura, de fam, d’experiments mèdics amb homes i dones, malalts i sans, adults i nens. I quasi tots acabaven en l’extermini: milers i milers de persones que se les despullava de la seva dignitat humana i dels seus drets fonamentals. Aquest camps continuaran sent sempre sinònims d’una aniquilació i d’un holocaust humans increïbles;…perquè significaren un gran, terrible i anormal cementiri, un lloc de mort, on no hi havia -ni hi cabia- misericòrdia ni pietat per part dels que manaven.

Sí, en canvi, que hi va haver gestos heroics i generosos entre els “internats”, com es el cas de sant Maximilià Kolbe. Hi va haver, doncs, molta santedat i un constant exercici de les virtuts mes excelses, sobretot l’amor envers els germans empresonats, la solidaritat amb els més necessitats, la fortalesa amb els més febles. Al camp d’Auschwitz hi va morir, entre les persones més conegudes, Edth Stein, la filòsofa deixebla de Husserl, filla d’Israel i de l’Església Catòlica (religiosa carmelita ja en aquells moments), que fou canonitzada fa pocs anys com a màrtir per Joan Pau II.

Auschwitz va rebre els primers presoners polonesos de guerra durant el mes de juny de 1940. Al març de 1941 s’obrí Birkenau (Brezezinka, en polonès). En ser els dos camps relativament capaços, hi arribaren jueus, zingars, catòlics, presoners de guerra i opositors polítics de tota l’Europa ocupada per Hitler. Els portaren de Grècia, de França, d’Holanda, de Noruega, de Rússia, d’Itàlia, d’Hongria, etc. Tots hi arribaven com besties en trens de carrega animal. Eren numerats amb un número, tatuat al braç, i perdien el seu propi nom perquè deixaven de ser persones. Molts d’ells morien ja durant el trajecte cap els camps. Altres, als pocs dies, sobretot les dones i els nens, ja que els “triaven” de seguida per anar directament a la cambra de gas, com fou el cas d’Edith Stein; molts altres eren objecte de investigacions mèdiques genètiques o d’altra mena; uns pocs, els mes sans, eren portats cada dia a camps de treball. La divisa d’Auschwitz era “Arbeit macht frei” (“El treball allibera”). Quin cinisme !

Alguns pocs intentaven escapar-se, però era en va, ja que volien un impossible; i el seu intent significava la mort a les poques hores. Tots els cadàvers s’incineraven per no deixar rastre i les cendres servien d’abonament per als camps; d’altres parts del cos humà en feien sabons; dels cabells, teixits, etc. S’assegura que a Auschwitz-Birkenau hi van morir entre 900.000 i un milió i mig de persones. Tota una autèntica bogeria !

Es pot afirmar que la majoria dels que passaren per les cambres de gas i dels que moriren en Auschwitz-Birkenau foren d’alguna manera màrtirs per la fe -jueva i cristiana…- tambe la fe democràtica o per no ser dignes de la pura raça ària. L’ “absència de Déu” es manifestava en la terrible “presència” de l’ateisme deshumanitzador més feroç, la qual cosa originava la pèrdua de tota dignitat humana i drets fonamentals; l’oblit del respecte a la llibertat, a la fraternitat i a la igualtat de les persones.

Continuarà…