No hi ha res que em sedueixi tant a les vesprades d’estiu com un suc de taronja amb aranja ben fred mentre el vent de Llevant em du l’olor de les boirines de la Mediterrania i escolte assajar al veí el concert per a piano nº 21 en do major de Mozart des del terrat de casa. És aquest, un dels moments que m’agradaria congelar per poder tornar-hi sempre que volguera.
Si pogués posaria aquest instant dintre d’una bola de vidre que m’allunyés al contemplar-lo de la vulgaritat que, de sobte, irromp a la vida. No suporte el circ mediàtic al voltant de la mort de Michael Jackson, convertit en negoci milionari, mentre el mon plora la seua absència, ni tampoc la dissimulada passivitat de la comunitat internacional que deixa a Zelaya, sol front al perill, fent un gran esforç diplomàtic per recuperar allò que li han tret a la força.
La sobredosi de realitat ens fa cada cop més immunes a la duresa de la vida i així em vist com ha perdut la vida un nadó a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid per una errada mèdica qualificada per el director del centre com a “terrorífica”. Mire enrere i no puc oblidar l’acte vil i cruel del cap de l’immigrant de Bolivià qui, presumptuosament, va abandonar al seu treballador a cinquanta metres de l’hospital després d’haver patit un accident laboral .
La història com sempre es repeteix i és el més dèbil qui perd la partida provocant en la resta fàstic, indignació, impotència i rebuig front a personatges sinistres que viuen entre nosaltres amb tota normalitat com si mai haguessin trencat un plat. Això em fa recordar “Temps Moderns” de Chaplin i tot i la distància som un reflex d’aquella societat teixida a la primera revolució industrial, només que ara els motors de producció no son les màquines sinó les persones.
Un oncle meu diu que els mals de la globalització han estat produïts per l’egoisme de l’ésser humà malgrat que discrepo, en el fons, sé que, en part, té raó. Aquesta avarícia fa que l’ambició es transforme en voracitat i el resultat d’aquest combinat és massa explosiu. Cap on anem amb tanta pressa?. El llistó per mesurar l’eficiència en termes de rendibilitat i estalvi de temps a qualsevol preu ens fa retrocedir. Al final de la partida ens adonem que no hem avançat que no pagava pena tant esforç per ser on érem.
L’altre dia escoltava amb espant com a una televisió es deia que una de les cançons preferides del rei del Pop era la trista “Smile”. Potser qui feia el comentari anava amb tanta pressa que no va tenir temps a escoltar la lletra ni el missatge de la peça que és un cant a la lluita per la vida i la supervivència fins i tot en l’adversitat. Tal vegada per això el President de la Generalitat valenciana, Francesc Camps, no parava de somriure durant la compareixença amb el ministre de Foment, José Blanco. Quina passivitat més pastosa la de Camps tirant balons fora i obviant contestar a les preguntes relacionades amb el cas Gürtel. Ara sabem que sense la complicitat de la televisió autonòmica valenciana ell es queda sense paraules.
La vida paga la pena, com deia Chaplin a “Smile” i malgrat les globalitzacions, les injustícies i tos els malgrats la única sortida es tirar endavant i deixar que el temps pose a tothom al seu lloc.
