El passat 6 de gener el diari El Pais publicava una entrevista a l’historiador John H. Elliott on es recollien les opinions d’aquest veterà intel·lectual sobre la relació entre Catalunya i Espanya. La història d’Espanya i de Catalunya -la història en general!- deu molt a Elliott, i els que ens estimen aquesta disciplina no podem fer més que admirar les seves obres.
A l’inici de l’entrevista ja s’entreveu el nucli del què Elliott planteja: el problema entre Espanya i Catalunya té a veure amb el mite i el victimisme. Naturalment, una ment rigorosa com la d’aquest autor no deixa les coses en aquesta simple superficialitat argumental. Com a bon coneixedor de la història d’Espanya, Elliott dóna tota una sèrie de detalls que matisen i intenten fer veure que el problema és complex i té origen en actituds i accions en totes dues bandes del tauler polític. Tota ment coneixedora i experimentada, com la d’Elliott, rebutja la simplicitat en el judici. De fet, ha estat ell mateix qui, en altres ocasions, ha demanat més coneixement històric als polítics, conscient que la complexitat del mateix enriquiria una política excessivament simplista en aquesta era nostra del màrqueting polític.
Tot i aquestes mostres de prudència pròpies del qui coneix, la idea del mite i el victimisme sobrevolen tota l’entrevista. En aquest sentit, penso que Elliott s’equivoca. Diria que l’autor veu en el clam sobiranista de Catalunya la mateixa mitologia i victimisme que de jove trobà en la historiografia nacionalista catalana i que ell va ajudar a superar amb la seva La revolta catalana 1598-1640. I aquí em sembla que l’autor jutja la realitat del present sota un enfoc erroni. Per bé que hi ha hagut etapes de la història del nostre país en les quals el sentiment s’ha imposat a l’anàlisi històrica rigorosa, els fets polítics dels darrers temps són clars i expliquen perfectament el projecte sobiranista de l’actual govern i primer partit de l’oposició.
D’un altre historiador i filòsof admirable com Michael Walzer hem après que on hi ha concepcions diferenciades sobre els béns i la seva distribució, allà hi ha una comunitat política que ha de tenir mecanismes per gestionar aquests béns socialment dotats de significat. A Catalunya, doncs, a més d’una història (plena de contactes amb altres cultures) i una llengua que ens dóna singularitat com a poble, es dóna una situació clau en el present: les nostres concepcions sobre els béns i la seva distribució no són respectades per l’entitat que les gestiona, el govern espanyol. Així, veiem com béns com les infraestructures, l’educació o la riquesa destinada a projectes socials no es distribueixen segons les concepcions que té la comunitat catalana. En ocasions, aquestes concepcions s’han demostrat contraposades a les del poder espanyol. És degut a aquesta situació que Catalunya reclama instruments d’Estat, no per victimisme ni per mitologia vuitcentista, sinó pel simple i tanmateix gravíssim fet que les decisions democràtiques d’un poble, siguin en forma d’Estatut d’Autonomia, de projectes de viabilitat econòmica, etc., no són respectades. L’obtenció de l’Estat propi és, doncs, el mecanisme per poder fer efectiva la gestió de tots aquests béns tal i com la comunitat catalana els entén.
@jordifeixas
