La crisi fa possible que es replantegin molts dels arguments que sovint apareixen i desapareixen del panorama informatiu. I com més crisi, molts arguments apareixen, o els fan aparèixer, com a miraculosos. Sempre hem de tenir les antenes ben posades, però quan això es produeix, cal tenir-les ben desplegades i molt ben orientades. Perquè no tots els arguments són acceptables. Si més no amb el caire amb el que ens els volen reblar.
La mobilitat dels treballadors és bona sempre i per a tothom? És bo que una majoria de treballadors estiguin disposats a moure la seva residència, segons els interessos de les empreses? Quin és el tipus d’empreses que els convé aquesta mobilitat social? Per què els convé?
En el debat de tarda del programa de la Sílvia Còpulo, la directora d’una empresa de treball temporal important ens renyava perquè el nivell de mobilitat al nostre país és insignificant.
És evident que una empresa d’aquestes característiques el que vol és tenir un fitxer de persones disponibles que es moguin segons convingui a l’empresa de treball temporal i a les empreses que els sol·liciten els serveis. Més candidats, més disponibilitats, fitxer totalment flexible, i ….sous més baixos.
Essent important que com més oferta de mà d’obra i més disponibilitats, hi haurà sous més baixos, aquest no és precisament l’aspecte més contraproduent. A aquesta senyora tant li fa la societat que ens està dibuixant: Una ciutat en què tothom té la maleta a la porta, que es passa llargues temporades fora de casa (no seria millor que no en tingués?), que no pot planificar l’educació dels fills (no fora millor que no en tingués?), que fora millor que no es casés, o que si s’emporta el/la consort, aquest/a és millor que no tingui feina fora de casa, ja que serà molt difícil que ambdós trobin un treball compatible… Tots sabem que hi ha excepcions. Emperò, cal que continuï?
És cert que la persona amb risc de no trobar feina i que en cerca, i que està disposat a fer reciclatge i tot i així no troba feina, haurà de fer un pensament si li surt un treball a 150 o a 1000 km , però sisplau, aquests interessos no es poden generalitzar. Volem una societat amb gent arrelada, que treballa, que pensa quina iniciativa empresarial pot dur a terme al seu territori, que participa socialment, que coneix i és conegut del seu entorn, que se sent i pot ser solidari del seu entorn. Que precisament perquè ell és una persona arrelada, pensa i articula com ajudar els que no té a prop… També, cal que continuï?
Finalment, a quines empreses –a més de les de Treball Temporal- els convé aquesta gran mobilitat laboral? És cert que hem de tenir empreses de tot tipus, grans, mitjanes i petites. No cal que totes siguin de les que volen i requereixen la mobilitat dels seus treballadors. Aquest tipus d’empreses, de la mateixa manera que volen deslocalitzar els treballadors, si cal, són també les que, si cal, es deslocalitzen elles, i, si els cal, deixen tot un poble sense feina.
Per tant, senyora directora d’una multinacional empresa de Treball Temporal, faci aquest discurs demanant dispenses, d’entrada, i, sisplau, estalviïs de renyar-nos. Com a mínim no perdrà el somriure.
