La història sol discórrer com un gran riu que recorre kilòmetres i més kilòmetres calmosament, però que de sobte es converteix en una gran cataracta. El canvi fluvial és brusc, però abans, riu amunt, s’havia començat a sentir un soroll sord llunyà que preludiava l’estrèpit de la cataracta. També, semblantment, hi ha moments, en la història de la humanitat i dels pobles en particular, en els quals aquella construcció política que semblava una roca sòlida es converteix en argila mal·leable, a mercè del poble, o del líder, que li doni una altra forma. L’aparició del moment màgic serà brusca, però els observadors intel·ligents i amatents podien haver percebut abans la remor que l’anunciava i s’hi podien haver preparat.
Després de la derrota del 1714 (estem a punt de recordar-ne el tercer centenari) es va crear una situació que semblava definitiva, però de fet s’han produït repetidament, d’aleshores ençà, moments màgics en els quals, si els haguéssim sabut aprofitar, Catalunya hauria pogut retornar a la seva secular llibertat. Un moment va ser la guerra dita de la independència, el 1808, en la qual el reialme d’Espanya es va dissoldre com un bolado i el van substituir arreu de la península unes Juntes de Defensa que es proclamaven sobiranes, fins que es va refer el poder central. Una altra seria el 14 d’abril del 1931, quan va caure la monarquia i es va produir un buit de poder, que Macià va aprofitar per proclamar la República catalana, però com que la majoria del nostre país no tenia les idees clares i no ens ho acabàvem de creure, no vam fer prou costat a l’Avi, que amb gran tristesa va haver de resignar-se a acceptar la “Generalitat”, un nom que no predeterminava les atribucions que tindria, i que ja es van encarregar a Madrid de minimitzar-les. Jurídicament, tan il·legal era la República catalana de Barcelona com la República espanyola de Madrid. Una tercera ocasió va ser el 19 de juliol del 1936, després que les forces d’ordre públic a les ordres de la Generalitat van derrotar els militars revoltats, però els anarquistes van atribuir-se la victòria i es van fer els amos de Catalunya i van començar aquells mesos de matances i requises que van fer perdre la guerra a la Generalitat i a la República espanyola.
Actualment l’independentisme és una bola de neu que es manifesta de mil maneres i no para de créixer. És la remor que anuncia que ens estem apropant a la cataracta d’un altre moment màgic. Ens hi haurem preparat prou i sabrem aprofitar-lo?
