Marcelino Menendez y Pelayo fou un savi, un literat, un erudit investigador,…que sabé veure amb claredat la realitat, la importància i la vigència de la llengua catalana, sense fer-ne cap problema. Ell tingué moltes bones relacions amb els escriptors catalans; els llegia i els admirava. La “Renaixença catalana” fou coneguda i admirada per ell i en donà fe en l’estudi “El renaixement clàssic de la literatura catalana”, que fou presentat com a discurs davant la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, l’any 1889. Una mica abans, en presència de la Reina Regent. Maria Cristina de’Habsburg, que presidia els Jocs Florals de 1888, Marcelino Menéndez y Pelayo, parlant en català, digué el següent:

“Saludo als qui alçaren de la pols l’oblidada lira de sos passats i tingueren la valor de renovar lo cant de la llengua que mamaren amb llet materna”…; la llengua catalana és “un rebrot generós del tronc llatí”…i el miracle del seu renaixement, de la seva pervivència “volgué Déu que es complís. Déu va fer curables els individus i pobles, i que els torna la memòria quan los hi fa més falta, consentí que la morta s’aixequés de son sepulcre i comencés a parlar com si fos viva”. Manté la tesi, -i s’adreça a la Reina Regent Maria Cristinatambé que la llengua catalana havia “ocupat tota la Mediterrània”; la mateixa llengua “en què dictaven ses lleis i escrivien ses gestes aquells gloriosos prínceps del Casal d’Aragó, qual corona reposa sobre el front del vostre fill amigablement enllaçada amb la corona d’Alfons el Savi”.

Continuà dient: “Vostre generós i magnànim esperit comprèn que la unitat dels pobles és unitat orgànica i viva, i no pot ser aqueixa unitat fictícia, vertadera unitat de la mort, i comprèn també que les llengües, signe i penyora de raça, no es forgen capritxosament ni s’imposen per força, ni es prohibeixen ni es manen per llei, ni es deixen, ni es prenen per voler, puix res hi ha més inviolable i més sant en la consciència humana que el ‘nexus’ secret”…”Ni hi ha major sacrilegi, i ensems més inútil, que pretendre engrillonar lo que Déu ha fet espiritual i lliure: lo verb humà, resplendor dèbil i mig esborrat, però resplendor al fi de la paraula divina”.

 

Yves Sauvingac
Llicenciat en Dret Civil i Doctor en Dret Canònic. Estudis de periodisme a l´antiga Escola de Periodisme de Barcelona -dècada dels anys 50-. Estudis de Dret Internacional a Amsterdam i Den Haag. Ha viscut molts anys a Itàlia, Holanda, Bèlgica i Alemanya. Col·laborador de la revista quadrimestral "Temes d´Avui". Pensionista actualment.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorEls favorits tornen a la feina
Article següentMoments màgics