Grans científics d’anomenada mundial com Einstein , Hawkins i altres del mateix gremi han especulat sobre la possibilitat de l’existència de móns paral•lels, és a dir sobre l’existència, al mateix temps del nostre, d’un altre en el que, per exemple, Catalunya sigui independent des del 1640. El bagatge intel•lectual que requereix el poder fer hipòtesis d’aquest calibre el tenen ben pocs i jo no sóc pas dels que el tinguin.
Però aquests dies he pensat que hi ha gent que encara que potser no hagi sentit parlar mai d’aquest exercici de pensament científic, es comporten talment com si visquessin en un mon paral•lel que no té res a veure amb la realitat d’aquest en el que ens ha tocat viure. Per exemple l’excel•lentíssim (és un dir) senyor president del govern de Sa Majestat espanyola, Pedro Sánchez. Aquest senyor (i en aquest aspecte no es diferencia de Trump i altres manaires per l’estil) viu en el seu món paral·lel en el que ell ha solucionat el problema català i té agafats els polítics catalans amb collar, morrió i corretja perquè ballin al so que ell vulgui. Cal reconèixer que molts li posen fàcil aquest autoengany i el lector ja sap de qui parlo. Per exemple l’anunci que Pere Aragonès no anirà a la manifestació sinó que anirà a la cimera, on tindrà sort si li donen una cadira a la sala d’espera.
Prendre una decisió així només és comprensible si hom pensa que el president de la Generalitat (i no sols ell) viu també en un món paral•lel en el que creu que els polítics espanyols -o almenys els de l’esquerra- són demòcrates cent per cent, respecten la voluntat del poble, i compleixen allò que han promès, sense dir després “donde dije digo, digo Diego”. Però en aquest món nostre les coses són com són. I són molt diferents.
Comentant tot el que va passar l’octubre del 2017, el president Puigdemont va dir: “no hem estat massa ingenus, hem estat massa demòcrates”. En el cas de l’actual govern de la Generalitat el retret de ser massa ingenus no se’l podran treure del damunt. Que em perdonin la imatge però a mi em fan el mateix efecte del gosset que va darrera de l’amo a veure si li cau alguna llaminadura. Però de moment l’amo només els deixa córrer pel pati però amb cadena al coll perquè no surtin al carrer.
A mi ja no em preocupa el que faci o deixi de fer el Sr. Aragonès ja que ens ha acostumat a que no n’esperem res de positiu. El que em preocupa i molt és el que pot passar el dia 19. Perquè l’excel·lentíssim (és un dir) president del govern espanyol es trobarà entre l’espasa i la paret. Si permet que la manifestació es desenvolupi sense entrebancs, no queda gaire bé davant de l’opinió internacional. I si la disol a cops de porra i un munt de detencions encara queda pitjor. Però mentrestant ja haurien rebut ciutadans pacífics igual que el 1-O i la xifra de repressaliats podria créixer exponencialment.
Aquestes paraules no són pas cap crida a renunciar a la mani. Ni molt menys. Si els ciutadans estan tan tips que volen arriscar-se, afrontant valentment possibles perills hi tenen tot el dret i és la única manera que un dia Espanya no tingui més remei que baixar de l’ase de la seva supèrbia i hagi d’obrir les portes de la cleda on vol tenir-nos tancadets per seguir munyint la vaca. Perquè com dic en un dels meus versots: no sé quan ni com, però el dia vindrà.
A tots els manifestants del 19 de gener: bona sort, coratge i bona veu!
