“Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís”
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís”
La Vetlla de la Mare de Déu és d’aquelles cites que cal viure. La trobada del poble amb la seva Patrona, la litúrgia senzilla, ordenada, precisa i serena que acompanya l’esperit a asserenar-se i, acompanyat de mil altres que senten com tu, formar un cor que vol, com les veus dels escolans, elevar-se i, a força de ser radicalment local trobar-se universal, pròpiament catòlic.
La d’aquest any, ni més ni menys. Sempre cal pregar pels teus, sempre cal pregar pel teu país; tot plegat, ni més ni menys, com cada any i com cada any amb els seu matisos en cadascuna de les intencions. El Pare Abat reprenia i enllaçava a l’entorn de la cinquena estrofa del Virolai el sentir comú dels congregats reclamant seny i respecte a la democràcia en aquest any en que tant de servei ens faran, i no podíem estar-nos de recordar una estrofa del gran himne montserratí, Virolai a part, que és l’oració composada per Torras i Bages fa més de cent anys i tant vigent si volem assolir i guanyar-nos, merèixer-nos, la llibertat: Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portareu al món el bàlsam de incorrupció, Jesús fill Déu, obteniu-nos l’honestedat dels costums públics. Quina sort que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ens l’hagi conservat i hagi contribuït a difondre-la.
Sense ànim de confondre causa amb efecte, però sí per a transmetre un punt d’aquest vent d’esperança que sempre la Vetlla ens insufla, i només a tal de detall per a reconciliar-nos amb els nostres homes públics, volem fer-vos avinent un petit detall que trobarem d’agrair: no tots feren ús del seu rang per seure al banc que el protocol els atorgava i en veiérem dos asseguts als esglaons de les capelles, com tot el poble, com un més: un Regidor de la Ciutat de Barcelona i un Diputat al Parlament, l’un de Convergència, l’altre d’Esquerra. Qui sap si n’hi havia més, tan de bo. A aquests els reconeguérem i en ells volem reconèixer un esperit cívic, patriòtic i religiós, en el que ens sentim confiats de trobar-nos en el bon camí d’acompliment de les pregàries que suara us esmentàvem.
I que la Moreneta ens guardi de prendre mal i de fer-ne.
