De mala llet se’n gasta a totes les cases, però quan una llengua viperina ataca una societat insular tancada i decadent, el sarau pren magnituds considerables. Villalonga escriu als trenta anys la seva primera novel·la “Mort de dama”, que tracta sobre la mort d’una aristòcrata de Mallorca i de com tot de paràsits l’envolten per xuclar l’herència. És un retrat de l’illa a principis de segle: la història d’una classe benestant rància i en declivi que bada mentre turistes i bohemis comencen a envair el seu territori. Com poden imaginar, Villalonga se’n fot del mort i de qui el vetlla, però l’escàndol que causa l’obra entre la gente bien només provoca vendre-la el triple del previst.
Si penséssim que “Mort de dama” és una sàtira provinciana aniríem molt equivocats. Té la condició elegantíssima de saber retratar allò que s’esvaeix: una alta societat que sobreviu gràcies a la insularitat, que la manté al marge de l’evolució del continent, però que ja viu s’horabaixa. La capacitat insular d’aïllar-se fa que Mallorca es divideixi en dos móns: un barri antic que només mira el passat i viu al marge de la resta del món, mentre l’altra part de la illa – el Terreno – es modernitza i acull pintors, turistes i senyores que fumen; una existència moguda per l’oci davant les formes rígides dels antcics habitants. “Mort de dama” situa Villalonga com un enfant terrible, però haver deixat enrere els tòpics de l’antiquada escola mallorquina li valdrà el títol de novel·lista mallorquí més considerable dels temps moderns. Com que s’allunya de la profunditat psicològica i de qualsevol intent moralitzant, a l’obra només hi queda la brillant caricatura i no cau en el ridícul d’anar de purità. Vint anys després reconeix haver-se passat de frenada, i escriu: “aquell món crepuscular, evanescent, anacrònic de l’alta societat tenia precisament per creupuscular, evanescent i anacrònic una poesia secreta que el redimeix de molts pecats.”
Villalonga no devia ser un home fàcil, ell mateix reconeix: “sóc el que aborda les coses pel seu nom, sense considerar que hi ha pells més fines que la meva, i ànimes més pures – o menys intel·ligents.” Sigui com fora necessitem més sàtires d’aquesta alçada, que fugin de la brometa fàcil i es basin en en l’esforç d’anàlisi del què som. Joan Sales al pròleg de Bearn – la gran obra de Villalonga – dóna la idea fonamental per entendre “Mort de dama”, i és que pot fer-se seva la frase de Gògol: “no culpis al mirall, la ganyota la fas tu.”
