La qüestió de fons ha tornat a sortir en els darrers dies amb les amenaces, no ja de la inhabilitació del president, sinó amb la de la suspensió de l’autonomia i les institucions. Vosaltres no sou res, ho sou per una concessió nostra. Espanya us ho dóna, Espanya us ho pren. El problema és de capacitat de decisió, de sobirania. I si una cosa a quedat clara en el procés viscut aquests darrers cinc anys és que aquesta incomoditat de Catalunya formant part d’Espanya continua existint. Som un problema, i sembla que sempre ho serem, i sempre seguirà manifestant-se, potser a partir d’ara i per sempre més, de manera desacomplexada. I la manera de fer d’Espanya vers el problema de l’encaix català, persisteix, perquè tots els actors polítics, econòmics i de poder espanyols –tret de Podemos- han explíctat que mai no hi haurà cap negociació per a permetre un referèndum.
Ara bé, una cosa és que seguim sense propostes de l’Estat, i una altra que, després les eleccions al Parlament del mes de setembre continuem amb les mateixes coordenades de funcionament del procés. Amb el mandat democràtic de les urnes hem superat la fase de la mobilització ciutadana per assolir una fase constituent.
Des d’aquest editorial volem manifestar que esperar a moure fitxa fins a la constitució d’un nou govern espanyol després de les eleccions generals del desembre no s’adiu amb aquesta posició assolida amb el 27-S i és un senyal de debilitat que enviem a l’Estat de cara a les necessàries negociacions que s’esdevindran quan encetem pròximament la construcció del sistema polític del nou estat. A més, aquesta inacció generarà perplexitat a les cancelleries de tot el món, que han comprés perfectament la força democràtica i pacífica del procés, però que no ens esperen en el concert internacional ni forçaran a l’Estat espanyol a negociar fins a que comencem a manifestar-nos com a un subjecte polític coherent.
