El 27 de setembre es van esdevenir les eleccions al Parlament de Catalunya i la força que va obtenir el suport majoritari per formar govern fou Junts pel Sí, encapçalada per Raül Romeva i Artur Mas com a presidenciable, amb un full de ruta clarament independentista. Els 62 diputats que va obtenir queden lluny de la majoria absoluta, cosa que ha portat Junts pel Sí  a intentar cercar el suport de les CUP per a la investidura. Tanmateix, ja han passat tres setmanes i el més calent és a l’aigüera.

Les CUP ja han deixat explícitament clar que no pensen fer president Artur Mas –en una actitud antiMas que recorda la que va exhibir ERC dotze anys enrere, en vigílies del primer tripartit–, de manera que aquest camí no és viable. Per la seva banda, Iceta ha llançat els seus cants de sirena a Mas prometent-li una abstenció si abandona la via independentista, proposta innegociable dins de Junts pel Sí.

Ara es parla d‘esperar els resultats de les Generals del 20 de desembre, per analitzar la millor alternativa per desbloquejar la constitució del nou Govern de la Generalitat. Tanmateix, no crec que aquesta sigui l‘opció més recomanable, per diversos motius.

En primer lloc, perquè fer dependre el nou Govern de la Generalitat de Madrid suggereix una certa dependència del Govern central i un horitzó de diàleg i de negociació, quan semblava que la tercera via era una via morta, tenint en compte que els possibles interlocutors seran, essent optimistes el PSOE o Ciutadans.

I, en segon lloc, perquè molta gent ha dipositat la seva confiança circumstancialment a Junts per Sí, pensant que era l’única via possible, per bé que no òptima, per poder tirar endavant el full de ruta sobiranista. I ara molta d‘aquesta gent, un pèl decebuda pel resultat escàs de 62 escons, es comença a qüestionar la viabilitat de l‘experiment, si el partit de Romeva ha d’acabar sotmetent-se als dictats de les CUP.

Mentrestant, el temps va passant, sense nou govern –a Grècia s‘ha constituït en una setmana– i amb unes noves eleccions a l‘horitzó, per a les quals no tots els partits integrants de Junts pel Sí tenen clar de repetir la fórmula de concórrer junts –algunes àdhuc dubten de presentar-s‘hi. Tot plegat pot fer, paradoxalment, que els partits que han tret pitjors resultats a Catalunya per no haver-se definit clarament a favor del Sí o del No, ara recobrin el terreny perdut i guanyin alguns vots de Junts pel Sí, especialment el PSC i Unió.

Molts votants certament volen més sobirania per a Catalunya, però també volen que el nostre país sigui governable i que el governi algú amb aptituds per fer-ho i amb criteris democràtics, europeus i del segle xxi.

Concloent, doncs: si no es constitueix ràpidament el nou govern català presidit per Mas i Junts pel Sí no es presenta com a tal a les Eleccions Generals, el més probable és que la primavera vinent tornem a votar, per enèsima vegada, a Catalunya.

Per democràcia, que no quedi!