Agafo un diari i fullejant-lo trobo un anunci a tota pàgina on hi surten dues persones esperant el metro. Una pensa que necessita un programador web, i l’altra pensa que no hi ha ofertes laborals del que ha estudiat.
Deixant de banda l’anunci, em queda a la ment això de “programador web”. Arribo a les pàgines d’esports, i la primera imatge que trobo és del segon gol de Messi contra el Tenerife, just quan colpeja la pilota per fer-la entrar a la porteria, i aleshores barrejo conceptes. Futbol – equip – programador web – especialització . Amb aquests ingredients el plat no triomfarà però s’ha d’intentar.
Un programador web és -permetin-me el símil- un defensa central que s’ha de limitar a fer una tasca concreta. Un defensa central sap tallar jugades, guardar l’esquena dels companys i serà molt bo si sap treure la pilota jugada des de darrere, i encara serà millor si és un especialista en pujar a l’atac escollint el millor moment per fer-ho -diguem que se li afegeixen característiques que li creen un valor afegit. Apareix aquí el tema de l’especialització. Si em llicencio en informàtica i no m’especialitzo en cap altre vessant d’aquesta ciència, seré un informàtic més, un d’aquells que s’haurà de buscar la vida i que si no té sort acabarà treballant a un call center de bolivians o fent de paleta. En canvi, si sóc aquest central que puja la pilota amb criteri, es suma a l’atac quan toca i de tan en tan fa gols, acabaré jugant a un equip gran perquè m’he especialitzat en una característica que la resta de centrals del món – que esdevenen la meva competència perquè ocupen la mateixa posició que jo – no tenen, és a dir, he creat un valor afegit a les meves característiques. Així doncs, si després de llicenciar-me en informàtica faig una especialització en desenvolupament de software, em crearé un altre valor afegit a mi mateix; i si després encara m’especialitzo en altres temes informàtics encara tindré més valor afegit i, a mesura que em multi especialitzi, aniré reduint la competència, el que sempre m’acabarà beneficiant. Per tant, s’entén que és bo per un mateix especialitzar-se, i en quantes més coses millor.
Tornem al programador web. Em llicencio en informàtica i m’especialitzo en programador web, però al mateix temps faig un curset de manteniment de pàgines webs i de desenvolupament de programari lliure. Jo, treballo de programador web a l’empresa A. Aquesta empresa però, passa per un molt mal moment econòmic i a de fer un reajustament de la plantilla. Els encarregats de la informàtica a l’empresa som tres, jo i els meus companys Pep i Pere, un dels quals es dedica al manteniment de la pàgina web de l’empresa i l’altre a crear software específic per ella. És a dir, saben fer el que jo sé fer, però només això; en canvi jo, sé fer tres coses (el que fan ells i la meva tasca pròpia). Per tant doncs, alhora de fer retallada de plantilla tinc totes les de quedar-me a l’empresa perquè si fan fora als meus companys s’estalviaran el sou de dues persones amb tot el que això suposa ara que estem en època de crisi i ja em tindran a mi per suplir la seva absència, i en canvi, si em fan fora continuaran tenint dues persones a qui pagar un sou i hauran de contractar una altra persona al meu lloc, amb el que no s’estalviaran cap sou. El problema però, és que hi haurà dues persones més a l’atur.
S’entra aquí en la controvèrsia del treball multi especialitzat vs el treball especialitzat en el context de dues escales d’actuació diferent. Tenim per una banda l’estat, escala global; i de l’altra l’empresa, escala local. L’estat haurà d’evitar que les empreses facin reestructuracions de plantilla perquè no augmenti l’atur, perquè no augmenti el malestar general, etc. En canvi, l’empresa, que passa per un mal moment econòmic, ha de fer la reestructuració sí o sí. Si fa uns anys endarrere el poder públic i privat demanaven a l’uníson l’especialització de la mà d’obra -d’aquí, en part, l’auge de totes les formacions professionals- ara el sector públic la continua demanant però el sector privat demana la multi especialització. Aquesta visió oposada té un raonament molt lògic. Si jo, que estic multi especialitzat, sé fer la feina d’en Pere i en Pep a l’empresa li resultarà més beneficiós tenir-me només a mi en nòmina, perquè puc fer la feina que fan tres, amb el que s’estalviarà dos sous. En canvi, l’estat optarà per una especialització simple i única perquè així cada procés de la producció tindrà una persona encarregada de desenvolupar-lo, i com que jo no sabré fer el que fan en Pere i en Pep, no els faran fora, l’atur no augmentarà i hi haurà dues famílies menys anant a Carites a demanar menjar.
Al partit de l’altre dia la pilota va entrar ràpidament i es va solucionar el moment de dubte que es crea entre que la pilota surt de la bota del jugador i fins que entra al fons de la xarxa o va fora, a l’empresa s’han quedat amb mi, ara en Pep i en Pere són a l’atur. S’han apuntat a cursets perquè volen multi especialitzar-se i tenir més valor afegit.
