El cor gasiu i mesquí que avança de nit,
entre la foscor, entre les branques dels arbres,
aprofitant el teu descans, el teu repòs a casa;
és el mateix que sovint et trobes i et nega la paraula,
ni vol disculpes ni les dóna, del mateix gust del vinagre,
de la mateixa olor que la fel,
el seu alè de venjança cavalca de matinada,
no reposa ni espera, no pregunta ni escolta,
només crida el seu nom
i la muntanya retruny l´eco mil i una vegades..
-“sóc jo, sóc jo” diu el cor perdut..
“la mesquinesa del diable..” respon l´eco de la muntanya.
Tan enlairat i superb ni se n´adona que
està envoltat del no-res,
de falsedat i hipocresia, la més gran de les solituds
li cau cada matí a sobre i el seu poder
no va més enllà dels voltors i les rates.
És l´esca on s´encenen totes les pors,
el glop amarg de ràbia i impotència.
Serà per sempre més la llavor del verí,
l´ombra del diable.
