A l’entrevista que va fer Joan Safont a Salvador Cardús (El Matí, 12.11.12), l’entrevistat deia al final: “Si la independència d’aquest país es construís sobre el ressentiment, jo no hi voldria viure. Voldria viure en un país que ha nascut de la il·lusió de ser lliure, de progressar, de ser més just, d’emancipar-se”. És, per sort, un sentiment estès majoritàriament. Veus enraonades i autoritzades repeteixen constantment que la independència catalana “no va contra ningú”.
Això, però, només ho pot entendre qui admet que “qui no va amb mi, no va forçosament contra mi”. Només ho pot entendre qui no té un concepte patrimonial dels pobles i dels territoris, sinó que accepta que una pàtria només la composen aquells que, voluntàriament i sense cap mena de traves, en volen formar part lliurement. Només ho pot entendre qui compren que un encaix harmònic entre pobles lliures és profitós per tots i que les imposicions intolerants i la manca de respecte per la lliure voluntat de cadascú és una catàstrofe per tots, pels dominats i pels dominadors.
El dotze d’octubre proppassat, El Punt Avui, amb l’irònic títol “Espanya ens estima” publicava algunes dotzenes de frases de polítics, de periodistes i de pseudo-intel·lectuals en general, un panòptic horrorós en el que les mentides, les tergiversacions, la mala bava i l’odi declarat ballaven una dansa macabra, com a reacció a la voluntat sobiranista dels catalans. Al meu parer, només aquestes pàgines, aquests munts de brossa mental, que demostren com pensen de nosaltres una bona part dels dirigents espanyols, ja seria motiu suficient per fugir de l’estat espanyol amb les mans al cap.
No penso, però, fastiguejar qui llegeixi aquestes línies, repetint tot el que es podia llegir en aquelles pàgines i que encara pujarà de to en els mesos vinents. Només (sense cap pretensió d’originalitat, però sí d’oportunitat) voldria escatir d’on ve tot aquest munt de brossa.
Tot plegat ve condicionat per paràmetres educatius que vénen de molt lluny. A les escoles s’han cultivat, generació darrera generació, les excel·lències heroiques de la nació castellana, anomenant-la espanyola i ignorant les altres nacions de l’estat. Aquest tipus de pensament (si és que podem anomenar-ho així) va culminar en aquella frase esperpèntica de l’època franquista: “Español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en este mundo!”. Tot plegat, com passa amb els fans d‘un club de futbol, que sembla que només tinguin una raó d’existència en funció dels èxits del seu club, ha estat una manera d’inculcar a la població espanyola que és “la sal del món” per mal administrada i per maltractada que fos pels seus dirigents (nobles, grans terratinents o cacics de qualsevol mena).
Els catalans en general (deixant a part excepcions produïdes per les costums de cada època, i per defensar-se de l’agressió constant que sofrim des de tres segles) hem estat una mica més escèptics i més irònics amb nosaltres mateixos. La diferència de tarannà d’espanyols i catalans que avui es manifesta fins a un extrem impensat per molts, ha estat una de les causes del fracàs de tots els intents de voler anar a Madrid i “explicar Catalunya”. Dins de l’ordre mental d’aquest espanyolisme exaltat (per nosaltres, tan sovint ridícul) Catalunya ha de ser “una más de nuestras entrañables regiones”, i tot el que se n’aparti és pura heretgia. Com diu una dita alemanya, traduïda molt lliurement: Considerem impossible allò que no desitgem que sigui possible“. I ara, quan la separació sembla possible, tots els ploms es fonen i cadascú mira qui la diu més grossa.
El mal és que més d’una d’aquestes “declaracions” dels patrioters espanyols troben acollida a la premsa internacional, a través de corresponsals a Madrid que mai no s’han passejat per la Rambla, i són reproduïdes com si es tractes del cinquè evangeli, originant així molta feina per als esforçats membres del Col·lectiu Emma i per al programa Xammar de la Generalitat.
És de suposar que després de les eleccions del 25-N, aquests atacs encara augmentaran i el seu to arribarà a excessos delirants. Cal que no ens rebaixem posant-nos al seu nivell. Com ja fa el nostre govern actual, cal respondre serenament i objectivament a cada atac i desemmascarar amb fets i xifres comprovables, com són de falsos i de repugnants tots els arguments dels energúmens de sempre. Com pitjors siguin els atacs, més proves hi haurà de que perden l’oremus perquè contra el desig sobiranista majoritari dels catalans no tenen cap argument lògic que encaixi amb els principis europeus. I potser serà hora molt aviat de tornar a fer manifestacions massives en suport del nou govern català, i demostrar al món que ja no hi ha qui ens pugui parar, si no empra mètodes no democràtics i tercermundistes.
Per tornar al fil de l’argumentació, un problema cabdal que no sols ha dificultat l’entesa entre Catalunya i Castella, sinó que sembla que l’ha fet impossible, és que quan les dues parts parlen sovint donen a les mateixes paraules distints significats (citem només “solidaritat”). A més, un altre ingredient greu en el conflicte ha estat que els governs espanyols del color que siguin, només han complert les seves obligacions pactades quan han volgut, que cada vegada ha estat menys. Això ha fet que la confiança i la paciència dels catalans s’hagin esgotat, i dóna a certes apel·lacions de la casa reial espanyola un lamentable to caricaturesc. Per exemple quan el rei parla de “renovar l’esperit de la transició”, o el príncep hereu de conservar com un do preuat la confiança entre tots els espanyols. Haurien de tenir algun conseller que els hi digués a cau d’orella que això és com voler tornar a ficar la pasta per les dents a un tub buit i ja aixafat.
Sobre les diferències de mentalitat entre els catalans i la resta d’Espanya voldria citar aquí unes línies del conegut novel·lista americà James Mitchener (autor de novel·les històriques quilomètriques, que han estat best-sellers mundials). Al seu llibre Ibèria on parla dels seus viatges per Espanya i Portugal, per demostrar aquella diferència diu que, per exemple, si a un castellà li diuen que el fill de Fulano de Tal (de “bona família”) estudia violí, diu: “Ah, si és fill de Fulano, deu tocar molt bé!”. Si li diuen el mateix a un català, aquest dirà: “Ah, sí? A veure, que ens toqui alguna peça i veurem com ho fa…”. I aquesta manca congenial de respecte “pels de dalt” sembla que ni la comprenen ni la perdonen.
En els darrers temps he tingut ocasió d’escriure a uns quants llocs que, per molt que hi hagi gent a fora que no ho comprengui, som nosaltres els que portem la sabata i sabem on ens fa mal. Ara ens la volem treure, posar-nos unes còmodes espardenyes, i respirar alleujats. I tornant a les paraules de Salvador Cardús, quan ho haguem aconseguit desem tots els ressentiments a les golfes i obrim els braços cordialment a tot el món.
