El passat diumenge 9 de febrer, a Vilanova i la Geltrú va tenir lloc un important concert de música a l’Auditori Eduard Toldrà: el primer de l’any 2025 que celebra amb tots els honors el 40è aniversari de la Camerata Eduard Toldrà (1985-2025), la ‘nostra’ orquestra. Dirigida amb batuta ferma per Marcel Ortega, en la primera part del programa vam poder escoltar el Concert per a piano i orquestra n. 4, Op. 58, de Ludwig van Beethoven magistralment interpretat per Maria Canyigueral al piano, la qual, en més d’un moment, va donar la impressió que es fonia literalment amb la música del gran compositor alemany que va inaugurar una música subjectiva, romàntica i moderna sense perdre peu en la tradició.
El primer i el tercer moviments d’aquest Concert en sol major, prodigiosos moviments que tenim fixats en la memòria sonora, són àgils i inspirats i en els quals es reconeix la potent personalitat del llenguatge musical de Beethoven. Però a mi m’agrada especialment l’andante, el segon moviment i més curt en relació als altres dos, però en el qual s’hi desenvolupa un intens i profund discurs musical que eleva l’esperit fins a aquelles regions en què es perd la noció del temps. En aquest moviment l’autor expressa la seva ànima en un estat d’introspecció suau, de mirada cap endins, de retrobament amb el seu ésser interior.
A propòsit del temps i la música, la filòsofa Jeanne Hersch (Ginebra, 1910-2000), que pel seu talent i competència l’any 1966 va ser nombrada directora de la Divisió de Filosofia de la UNESCO, va escriure un assaig que va titular precisament Temps i música, i en el qual trobem escrit: «La música no ens allunya del temps, no ens fa estranys ni indiferents al temps. Passa el mateix, segons crec, en l’àmbit religiós. La religió no transcendeix el sofriment en el sentit que el faci desaparèixer, transcendeix el sofriment elevant-lo a un altre pla. Igualment, si la música transcendeix veritablement el temps, això significa que ens permet assolir, d’una forma summament misteriosa i intangible, allò que els humans sempre han somiat i que els és negat: allò que es donaria a la vegada, en un mateix instant: la capacitat de desitjar i la de viure la plenitud». Les cursives són de Jeanne Hersch per remarcar aquest moment tan singular en què l’ànima participa en concordança de les dues pulsions: la sensible i l’espiritual que la situa en aquest altre pla de l’existència ‘summament misteriós i intangible’. En les seves reflexions sobre el temps i la música, la filòsofa posa un exemple molt gràfic en la seva narrativa per donar a entendre el que jo en dic ‘parèntesi temporal’: «Una vegada algú li va preguntar a un teòleg quant de temps havia durat el Paradís abans de la Caiguda. El teòleg va dir que ningú no ho sabia, però que possiblement havia sigut un temps breu… ». Indefinible i breu, com breu és la durada de l’andante en el concert n. 4 per a piano i orquestra de Beethoven? Sens dubte la música d’aquest concert es desplega en l’àmbit de la temporalitat, però lliurats atentament i completament a la seva escolta hi ha moments, generalment breus com l’andante, en què per la seva intensa i profunda vibració acordada amb la vibració de l’ànima de l’oïdor es transcendeix el temps.
