El nacionalisme és la ideologia més poderosa que queda avui sobre la Terra. El nacionalisme es fonamenta sobre la idea que un grup social amb unes característiques comunes —la nació— te dret a governar-se unilateralment sense ingerència d’altres. És la idea que garanteix a tots els pobles la seva existència i llibertat, constituint-se en estats; l’única eina capaç de garantir la supervivència de la nació. Això la converteix en una ideologia molt preuada. Una idea que esdevé dominant als quatre cantons de la terra.
El nacionalisme en la formació i homogeneïtzació dels estats-nació també ha sigut el causant de la desaparició de nombrosos pobles. Desenes de cultures han estat esclafades per les rodes de la modernitat. Això és cert. Com totes les ideologies, el nacionalisme ha tingut excessos prou coneguts per tothom. Al meu entendre, però, els costos que hagi pogut ocasionar són compensats per les seves virtuts.
El David contra el Goliat
El nacionalisme ha sigut també la muralla que ha frenat als imperis. L’esperança de David contra Goliat. El nacionalisme el que ha derrotat els EUA al Vietnam i a l’Iraq. Com deia Benedict Anderson, el nacionalisme és la contribució més important que ha fet Occident a la resta de pobles de la terra. La prova és que cada bocí del nostre planeta està reclamat per un estat-nació. Totes les víctimes de l’imperialisme han abraçat les idees de l’autodeterminació i la sobirania com a garants de la seva supervivència i llibertat. El nacionalisme, paradoxalment, és l’única ideologia realment universal.
A més a més, el nacionalisme, en la seva lluita per la igualtat dels membres de la seva nació, és qui ha potenciat el desenvolupament dels sistemes democràtics, el dret a la ciutadania i l’estat del benestar. El New Deal de Roosevelt va ser fonamentalment un projecte nacionalista. El nacionalisme no ha treballat sol: el liberalisme i el socialisme s’hi han barrejat per bastir el món modern. Però sense l’argamassa social que els ha procurat el marc de la nació, cap d’aquestes dues idees universalistes hagués tingut mai una aplicació pràctica. No en va, des de la Revolució Russa, no hi ha hagut cap revolució de caràcter marxista que no s’hagi emmarcat dins el seu context nacional.
L’esperança dels pobles
El nacionalisme és qui ha aconseguit que en els darrers trenta anys l’hegemonia liberal nord-americana hagi fracassat. És el que ha potenciat que els pobles d’Orient hagin construït la seva pròpia modernitat i el seu propi model de progrés econòmic. Però al vell continent, el nacionalisme també és qui posa fre a l’autoritarisme suau del projecte de la Unió Europea. Sobre la idea de l’autodeterminació, els pobles d’Europa s’han resistit sempre que se’ls ha preguntat si volien acceptar que els seus destins fossin dictats per uns tecnòcrates a Brussel·les. El nacionalisme, ras i curt, ha sigut la ideologia que ha evitat la fi de la història que descrivia Francis Fukuyama.
Aquestes mateixes idees són les que alimenten la resistència del poble català davant l’estat espanyol. L’independentisme és, en qualsevol de les seves concepcions, un moviment nacionalista. Aquí rau la seva força i virtut. És el que fa que els catalans ens neguem a desaparèixer. El que fa que ens neguem a rendir la nostra democràcia. Els qui ara volen que Catalunya aixequi la bandera blanca no s’equivoquen quan posen el nacionalisme —i les seves idees d’autodeterminació i unilateralitat— al seu punt de mira.
