La voluntat de descobrir-se prové sempre dels remordiments o de la culpa, de la necessitat de ser perdonats. Només ens mostrem sense enganys quan estem desorientats, quan la voluntat de redempció és superior al gruix de la mentida. Sant Agustí va viure trenta-tres anys engruixint la mentida, fins que es convertí al cristianisme i li ho feu canviar tot. Després de la conversió, escrigué Les confessions, que són un itinerari de vivències que comença a la infància, segueix amb l’adolescència i acaba amb la joventut. Són un diàleg amb Déu i cap a Déu, on la interioritat del jo serveix com a vehicle comunicatiu. Es defineix l’home com un etern indigent, un animal de mancances – etern cercador de veritat, d’amor i de bellesa-. S’entén que Agustí troba tota la veritat quan troba Déu. L’única manera de ser-li visible és oferir-se amb la intenció de ser vist i recollit, i per això es confessa Agustí, “perquè tu em vegis i em recullis”.
La importància de tot plegat és en l’acte de ser recollit. Per via de confessar les culpes, de descobrir-se, s’implora el perdó – així que caiem en la desagradable idea que només som veritables quan estem desesperats -. Quan no hi ha certeses, l’esperança es dibuixa com una veritat, i la gent s’uneix i l’agafa com a guia. Quan el funcionament d’aquesta esperança s’enreda i es fa impossible, llavors l’home torna a caure en el dubte i comença a buscar, tot perquè no sap què espera. Les confessions no ens parlen d’un home sinó d’una humanitat perquè ens demostren que portem molts segles preguntant-nos el mateix.
Les confessions són per sobre de tot l’inici del gènere autobiogràfic, no es coneix ningú abans de Sant Agustí que parlés des de la intimitat pròpia. L’experiència vital contradictòria i el grau d’intimitat que assoleix el relat han fet que ocupi un dels espais fonamentals en la història literària d’Occident: “Et direxi me ad me et dixi mihi: “Tu quis es?”. Et respondi: “Homo”. Interrogavi mundi molem de Deo meo, et respondit mihi: “Non ego sum, sed ipse me fecit”.” Llibre X, VI, 9. I vaig preguntar-me a mi mateix: Tu què ets? I em vaig respondre: sóc home. Vaig preguntar pel meu déu a tota aquesta gran màquina del món, i el món em respongué: Jo no sóc déu, però sóc obra seva.
Confessions – Sant Agustí d’Hipona – Editorial Proa
