Des de l’any 2.000 a Catalunya han estat abandonats 72 nens adoptats. La noticia és trista ja que per aquestes criatures era la segona llar que coneixien en la seva breu existència. Abans d’adoptar a un nen s’ha de meditar molt bé la decisió. Qui no ha tingut fills biològics es pot pensar que arribarà una persona a la que estimaran i seran estimats, que els canviarà la vida monòtona per una plena d’il·lusió, que es sentiran feliços amb aquella personeta que alegrarà la seva llar. I no s’equivoquen però per sobre de tot l’obligació dels pares és l’educació, la paciència, l’exemple i el sacrifici que comporta donar-ho tot pels fills.
Tot seria perfecte si la criatura adoptada mai es revelés en tantes coses que se li poden exigir, si no plantés cara a aquells pares en el més mínim contratemps, si s’adaptés ràpidament als costums de la nova llar. Si fos més perfecte que la resta de mortals.
Moltes de les criatures que arriben de l’est d’Europa són difícils. Els costa adaptar-se a la nova vida, rebutgen el menjar al que no estan acostumats i el seu tracte no és fàcil.. Alguns necessiten ajuda psicològica i es troben nerviosos i descontents davant d’una vida i costums que desconeixen. Els pares adoptius s’ha de carregar de paciència perquè la seva vida ha sofert una gran transformació.
No puc entendre que 72 pares adoptius abandonin a unes criatures a les que pensaven estimar i les retornin a la Generalitat per la seva custòdia.
Un nen és una persona i com a tal pateix i té sentiments. M’agrada mirar-les-hi els ulls. És el més bonic que existeix veure la innocència, la puresa, la tendresa que deixen entreveure les seves pupil·les. I a un nen no se li pot fer mal perquè davant d’un adult es sent indefens i és el més cruel que hi ha.
No li fan mal aquest pares adoptius que els rebutgen? Les conseqüències poden ser nefastes perquè aquesta criatura pot quedar marcada per sempre, amb un cor dolgut i ressentit.
Tenir un fill és de les poques decisions irreversibles que hi ha a la vida. Adoptar-lo no hauria de ser gaire diferent. Per això caldria meditar-ho bé abans. I estar-ne preparat, malgrat no ho estiguem mai prou tampoc quan tenim també fills biològics. El nen no és una joguina que pots abandonar.
Conec pares adoptius formidables que han sabut crear una verdadera llar pel fill anhelat, però la sorpresa que des de l’any 2000 a Catalunya han estat abandonats 72 nens m’ha impressionada.
