El feudalisme va ser un sistema total focalitzat, segons les visions més estrictes, en el període comprès entre els segles XI i XIII. Aquest sistema es basava en la privatització de la terra –poder territorial– i de la justícia –poder jurisdiccional o del ban– entre altres prerrogatives. D’aquests dos poders, el primer era el que donava els ingressos i l’estatus de feudals als senyors, i el segon era el que va permetre patrimonialitzar la justícia sota unes mans privades –els senyors feudals–, permetent que poguessin fer i desfer al seu gust: judicis contra menuts –pagesos, menestrals, etc.–, burgesos, altres senyors feudals i fins i tot contra el monarca –en el cas català el comte de Barcelona. Dins de la seva jurisdicció els senyors feudals eren la llei, i ni tan sols el comte podia canviar cap judici dut a terme dins de jurisdicció privada o jutjar els senyors feudals per les arbitrarietats dutes a terme dins de llurs jurisdiccions. Així va ser com els privats es van imposar durant segles al poder republicà, el poder públic representat per la casa comtal de Barcelona.
El neoliberalisme, malgrat tractar-se d’una ideologia pròpia del Nou Règim, és un sistema que té molts aspectes comuns amb el feudalisme, fins i tot alguns que són propis del primer: si bé no necessita poder territorial per tal d’extreure’n guanys, vol controlar els poders públics, els tribunals nacionals i tenir exèrcits propis.
Un cas que ajuda a veure aquestes similituds és el TTIP –Tractat Transatlàntic del Lliure Comerç o Transatlantic Trade Investment Partnership en anglès–. Segons aquest acord, les empreses multinacionals que volen aplicar-lo tindran una jurisdicció pròpia que podran aplicar tant a persones físiques com a estats que no acceptin les seves noves lleis, i fins i tot no haver d’acatar les lleis que no els siguin favorables o els tribunals estatals quan aquests els vulguin jutjar.
Hi ha, però, tres diferències entre els dos sistemes que em semblen fonamentals.
El primer, el feudal, va aconseguir el poder del ban quan els monarques, garants del poder republicà, van anar venent diverses prerrogatives públiques als homes privats bé a canvi de diners per sufragar llurs empreses, bé perquè ja no gaudien de l’autoritat pública que havien tingut fins llavors i els nous senyors feudals se’ls havien revoltat. En canvi, les motivacions dels estats contemporanis, fills de la Il·lustració i del Nou Règim, per vendre’s part del poder públic sembla que siguin les de mantenir els sistemes polítics de cada país, preservar un o diversos partits polítics al govern o no perdre els suports econòmics que les corporacions els proporcionen.
Una altra diferència entre els medievals senyors banals i els contemporanis accionistes dels grans conglomerats és que en època feudal hom sabia qui era el seu senyor, mentre que ara els accionistes són diversos i, en molts casos, anònims.
Una darrera dissemblança és que si abans hi havia una revolta i els senyors eren morts, molt podia ser que s’acabés amb la família aristocràtica i llur poder. Per altra banda, si tots els patrons del món es reunissin i algú col·loqués una bomba a la seva localització, altres patrons i accionistes ocuparien ràpidament l’espai buit que hauria quedat.
Els actuals conglomerats empresarials són com l’hidra de Lerna: quan li talles un cap, n’apareixen tres més per substituir-lo.
—–
Per Albert Gobern i Canals. Graduat en Història a la Universitat de Barcelona i actualment cursant el Màster de Cultures Medievals a la mateixa universitat, amb la voluntat d’esdevenir medievalista agrarista. Mentrestant em guanyo la vida ensenyant a nedar.
