Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós
Foto: amadalvarez (CC BY-SA 2.5)

Amics, amigues,

Aquest 17 de febrer he assistit i participat en un acte emotiu, entranyable, meravellós. Em costa descriure’l en poques paraules. Per aquest motiu n’afegiré algunes més.

Ha estat a Puiggraciós, aquest indret tan preuat del Vallès Oriental. Aquell puntet blanc que veiem des de Llerona i tants altres llocs de la rodalia. Un lloc que toca el cel en molts sentits. Físicament ho sembla, espiritualment és una realitat. Hi ha el Santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós del qual unes bones i actives monges benedictines tenen cura des de fa quaranta-sis anys. La Mare de Déu hi era des de fa molt més temps. Al costat, estratègicament situada, hi ha una torre de senyals de l’època de la Guerra dels Carlins des de la qual excursionistes i vells com jo podem contemplar una vista impressionant, des del Tagamanent, els cingles de Bertí fins al port de Barcelona passant pel Vallès Oriental, part de l’Occidental i tot seguit la serralada litoral. Tot dessota un cel blau de les cinc de la tarda, i dins l’església del santuari curulla de veïns d’aquests indrets, s’ha celebrat un acte cultural i religiós per la llibertat dels nostres presos i exiliats polítics.

S’ha obert amb una pregària, dirigida per Mn. Pere Farriol, amb la qual l’espiritualitat es fonia amb la solidaritat i el patriotisme ben entès. La part central de l’acte l’han protagonitzada l’actriu Carme Sansa i el músic Jordi Pegenaute. S’anaven alternant amb una complicitat que s’encomanava als assistents. Poesia i música de guitarra. Carme Sansa amb un posat natural i elegant ens ha delectat amb les seves dots de rapsoda, recitant poemes molt adients al motiu que ens havia reunit allí. Recordo poemes de Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Miquel Martí Pol, Joan Salvat-Papasseit, Apel·les Mestres o una traducció de l’alemany de Jordi Llavina d’un dramaturg del qual no recordo el nom però que podria ser Bertolt Brecht i que es titula “Quatre banderes”. Tinc mala memòria i m’excuso de probables errors.

Em sap greu no recordar els títols de les peces musicals que el gran guitarrista Jordi Pegenaute ens ha regalat. La primera era de Frederic Mompou i tots hem cantat, acompanyats de la vibració delicada de les seves cordes, “L’estaca”. Els seus dits acaronaven la guitarra de la qual fluïen les notes que emplenaven la petita església de música de molts gèneres, però  sempre encisadores i suggeridores. Música i poesia s’alternaven construint un tot que clamava llibertat pels nostres presos i exiliats polítics i pel nostre país, Catalunya. Fins i tot la música del “Bésame mucho”, tal i com ha recordat Carme Sansa, ens ha dut a posar de relleu la necessitat de més petons i, afegeixo jo, de menys agressivitat, odi o empresonaments i judicis farsants. Si algun color s’amorosia enmig de poesia i música era el groc reivindicatiu de justícia i llibertat.

S’ha llegit el manifest que les abadesses de monestirs de Catalunya han fet públic en record d’uns drets humans que, recordem, “no emanen de la generositat de l’estat sinó de la mà de Déu”. Entre les abadesses signants hi ha les de Sant Pere les Puel·les, Vallbona de les Monges, Sant Benet de Montserrat o de Santa Maria de Valldonzella. Un sonor i càlid aplaudiment ha reblat la denúncia i desig del manifest.

Quan semblava que l’acte s’acabava, s’ha posat davant de micro i faristol Isabel Turull, germana del nostre Jordi Turull, de Parets del Vallès. Havia acompanyat allí els seus pares. No era la primera vegada. Imagineu-vos! Uns pares ancians, colpejats profundament per l’injust drama familiar, allí dalt a Puiggraciós, enmig de tots nosaltres, pregant pel seu fill i tots els seus companys i companyes víctimes de una injustícia que clamava al cel d’aquest Santuari de Puiggraciós. La Isabel Turull que, darrerament i malauradament he escoltat moltes vegades, ens ha adreçat unes paraules plenes de sentiment i, alhora, d’encoratjament. Ha parlat des del fons del cor de manera que semblava germana de tots els empresonats, defensora dels drets humans i dels de Catalunya. A mi i crec que a tots els qui l’escoltàvem ens ha tramés pau, “mai odi ni rancúnia”, ens ha donat una empenta, ens ha tramés la fermesa que de vegades ens manca a nosaltres, almenys a mi.

El músic i la rapsoda han enfilat l’himne d’”Els Segadors” que l’església, com una sola veu, ha cantat amb la fermesa encomanada i amb uns grans desitjos al cor: justícia i llibertat! Des de la meva gàbia despatx des d’on escric, ja ben fosc, em sembla veure aquell puntet blanc de Puiggraciós, que avui aclamava amb fervor cap a un cel ara curull d’estels dominats per una lluna que també deu il·luminar els sostres d’aquelles presons i d’aquells països que amaguen els nostres herois i heroïnes maltractades per l’oblit i befa que alguns fan dels drets humans, de l’humanisme i de la justícia. Com ens ha dit la Isabel: ens en sortirem!

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana