Hi ha qui afirma que l’Estat ens ha aplicat el 155 perquè ens té por. Diuen que el País Basc (tot i els morts provocats per ETA) mai va fer la por que Catalunya genera a Madrid. Obliden que el govern d’Euskadi mai va declarar simbòlicament la independència. Afirmen que hem espantat l’Estat espanyol amb la força de les imatges. Amb la potència de la “foto”. Els hem espantat demostrant al món que som gent de pau, democràtica, tolerant, educada, cívica, imaginativa i moderna.
Tot són formes de veure-ho. Jo simplement veig que el govern central ha comprès que el cost d’agressió a Catalunya és zero. Quan el president Rajoy va manar aplicar l’article 155 no hi va trobar cap resistència. Encara més: va aconseguir una gens menyspreable col·laboració de càrrecs d’ERC i PDeCAT. Es van acceptar les eleccions imposades del 21 de desembre de 2017 —fins i tot la CUP les va donar per bones. A més a més, des de la presó molts líders demanen calma i tranquil·litat a la població. Afirmen que no volen sortir de la presó, que la seva prioritat és derrotar l’Estat judicialment. Però com es derrota judicialment un Estat? Potser tal com va fer Otegi quan Estrasburg va afirmar que el seu judici no era just. Vau veure gaires reaccions? Cap ni una.
Són molts els motius que han demostrat a l’Estat que el cost d’agressió és zero. Si ara des de Madrid decidissin prohibir els partits independentistes creieu que hi hauria gaire rebombori? ERC i PDeCAT acceptarien perfectament canviar els estatuts i jugar amb el llenguatge per tal de conservar la calma que prediquen. Calma i bons aliments. Pau i 20 anys més vivint de la “rifeta indepe”. Si es prohibissin els partits independentistes no cauríem en provocacions. “Faríem un Tortosa”. Tindríem l’ocasió de governar amb el discurs de lluitar per aconseguir legalitzar partits independentistes. A Madrid estarien contents perquè haurien apartat més encara el risc de trencadissa. A Barcelona estaríem contents perquè tindríem un nou camp discursiu per explorar i sense patir maldecaps.
Cada vegada retrocedim més. De passar de reclamar la independència a reclamar un referèndum. De passar de reclamar un referèndum a centrar-nos bàsicament en la restitució del govern cessat. De centrar-nos a restituir el govern a fer una bona defensa jurídica dels empresonats. Que fàcil seria passar del discurs dels presos al discurs de demanar legalitzar els partits independentistes (si els prohibissin). Tot perquè hem demostrat que el cost d’agressió és zero. Pitjor encara: hem demostrat que el cost d’agressió els surt positiu. En cas de dubte mireu el gir dialèctic de Tardà a Madrid competint per emular a Josep Antoni Durant i Lleida. Llàstima que el democratacristià tenia molta més traça que el polític republicà.
Un dels motius pels quals els estats es doten d’exèrcit és evitar que les agressions que puguin patir siguin a cost zero. És a dir, si una gran potència militar—com és Rússia— volgués envair un petit país —com és Suïssa— els costos humans i econòmics per a l’exèrcit agressor serien molt considerables. Rússia podria guanyar però patiria per aconseguir-ho. Sabem que com més alt és el cost d’agressió més baix es el risc de ser agredit. Com diu la vella dita romana: “Si vis pacem para bellum”. Molts s’atrevirien a robar un caramel a un nen; si el nen va armat amb un mandró els qui s’atrevirien en serien menys; si el nen va armat amb una pistola (perdoneu l’exageració) els qui s’atrevirien en serien menys o, directament, cap. La por a patir un cost d’agressió alt fa que el nen estigui protegit.
Hem demostrat que el cost d’agressió a Catalunya és zero. Pedro Sánchez des del talante i el diàleg pot riure’s dels presos i la seva vaga de fam temporal. Pot dir que els catalans han votat en dos referèndums “para su pandilla”. Ho fa perquè pot. Ens menystindran tant com vulguin perquè per aconseguir ser respectats abans ens hem de respectar nosaltres mateixos. No hi ha una solució negociada al conflicte perquè ja s’ha trobat una solució que acceptem cada dia. Espanya guanya i Catalunya perd. Uns triomfen i altres ploren.
Les negociacions es fan en base a poder i diners. En els últims mesos i anys Madrid ens ha requisat el poder amb la suspensió del nostre govern i ha buidat Catalunya d’empreses i bancs, és a dir, de diners. No hi ha marge per negociar res perquè el govern central ja ha trobat la solució: victòria total per incompareixença d’un adversari que es dedica a “fer un Tortosa”. Els cost d’agressió els surt de franc i amb guanys.
