Escolto i torno a escoltar el podcast de l’entrevista a RAC1 en què Cayetana Álvárez de Toledo li demana a Jordi Basté que, per cordialitat, li parli en castellà. Basté, en català, li pregunta: “S’enfadarà si li parlo en català?” i la marquesa de Casa Fuerte respon, en castellà: “Enfadarme, no, pero le agradecería, por cordialidad, que me hablara en castellano.” Basté insisteix: “Per tant seria de mala educació si continués en català?”, i la marquesa: “Pues si yo le pidiera por favor comuniquémonos en la lengua común, sería… sí, sería un gesto muy poco cordial.” I Bastè acaba cedint, no sé ben bé en quin idioma: “Val, no, jo, jo ho farem… ho farem jo crec que… eh… ho podem fer en castellà perfectament com ho hem fet sempre…”. Idesprés li explica que a la ràdio tenen tertulians que només parlen en castellà i que no hi tenen cap tipus de problema.
Abans d’aquest diàleg, Álvarez de Toledo ja havia aprofitat per deixar anar que “hay que saber que no hay una sola lengua de Cataluña, ni en la historia, ni en el presente, ni en la ley; es la lengua materna, el castellano, del cincuenta y cinco por cien de los catalanes, con lo cual no hay solamente una lengua materna de Cataluña.” I ningú l’hi ha discutit.
Doncs miri, no. La llengua de Catalunya és, ves per on, el català. Les comunitats humanes d’arreu del món només en tenen una, de llengua pròpia, que fan servir per comunicar-se entre ells. Tenir-ne més d’una és superflu, seria complicar-se la vida, i la vida ja és prou complicada perquè ens la compliquem encara més nosaltres solets. Si en un territori hi conviuen dues llengües és perquè una de les dues s’ha imposat des de fora, normalment per la força de les armes, com va succeir aquí amb el castellà. Que hagin passat els segles i que el castellà s’hagi anat escampant per tot arreu com el cargol poma pel Delta no vol dir que sigui natural d’aquí. I si deixem que ens ho etzibin alegrement a la cara sense replicar, Basté, ja ens han clavat el primer gol abans de començar el partit.
Després hi ha la qüestió de l’educació, tot un clàssic. Això de la cordialitat i la bona educació està molt bé si funciona en tots dos sentits, però si sempre és el mateix qui ha de ser cordial i educat es converteix en una presa de pèl. I resulta que a Catalunya trobaràs tanta gent com vulguis que no parla català ni té cap intenció de fer-ho, però en canvi no trobaràs ningú que no parli castellà; així que, si en nom d’una presumpta bona educació hem de renunciar a la nostra llengua per no ofendre els que prefereixen ser monolingües, però a l’inrevés, esclar, no passa mai, aviat aquí no parlarà català ningú. Que és just el que volen. És una trampa tan matussera que em costa de creure que algú espavilat com tu, Basté, hi caigui de quatre potes.
El dret a fer servir el castellà a Catalunya que els catalans castellanoparlants branden amb desimboltura i que la llei —la que ens han acabat imposant, com l’idioma— els reconeix, no pot minvar ni una engruna el dret que tenim (encara) els que parlem català (encara) a fer servir la nostra llengua a casa nostra. I cada vegada que ens demanen per educació que hi renunciem en benefici de la llengua comuna i hi accedim, estem enfonsant una mica més el català a la puta misèria. I ja em perdonaràs la falta de cordialitat i d’educació, Basté.
