Súper o mercat? La dicotomia bàsica de fa uns anys és ara un màster en presa de decisions. Quan comprar és un càrrec de consciència, vol dir que alguna cosa no va bé.
A banda de les 3R ─o potser ja són cinc?─, la millor de les quals és la primera, resistir-se/renunciar-hi, són molts els criteris que ens turmenten si volem tornar a casa amb el cistell ple i el cap ben alt.
Podem optar per productes locals (allò que ara en diem km zero, com si les maduixes es fessin sota els peus), ecològics (aquí no m’hi poso, però si sou atrevits consulteu el TERMCAT vejam si traieu el trellat entre orgànic, biològic i etc.), amb alguna R a l’embalatge, sense plàstic, sense sobreempaquetatge i, per què no, amb l’etiquetatge i la informació alimentària en català.
Ara, a més, algunes grans superfícies, inclements davant els altres criteris, permeten que tu mateix, feliç amb la teva carmanyola, t’evitis les omnipresents safatetes de plàstic i t’emportis allò que compres com si t’ho hagués fet la mama.
Combinar tot això seria tant com guanyar la grossa.
Per a mi un criteri important és l’atenció oral. Ho sento, vaig contra corrent. Ja sé que és demanar la lluna.
A tocar de casa acaben d’obrir un establiment d’aquests que han fet forrolla últimament, perquè pretesament compleix molts d’aquests criteris i perquè el barri té prou estelades i llaços grocs ─sí, desobedients llaços grocs─, perquè hi hagi clients disposats a anar-hi. Per a mi, poc amant de menjar bé, però molt de parlar bé, la novetat significava que em podia deslliurar d’anar al súper de davant de casa i enfrontar-me cada dia amb la L1 (llengua familiar, per als que no sou del gremi) de les caixeres. Aquí, al súper, el castellà com a L1 es pressuposa per al 100% dels usuaris, t’hi adrecis com t’hi adrecis. Encara sort que m’estalvio l’inefable Bossa, vol? que em regira l’estómac. Jo, tot i això, dic un hola de pagès, un bon dia i que no en vull (nombui. Mira que fàcil de dir!), perquè em clixin. Però no hi ha manera: massa fluix o massa poc o massa català. I no em fan cas.
Dec fer cara de no saber català, jo.
A Casa Ametller, però, jo pensava que hi hauria un protocol d’atenció al públic, a l’estil d’aquells que haurien de guiar els usos d’una administració normal en què per defecte es parla la llengua del país, que és una. Però no, i després de l’L1 de la caixera i del meu bon dia, et pago amb targeta i el que se m’ocorri, no hem avançat ni un pam. Ara provaré amb el silenci, perquè me n’he adonat que si a un client se li adrecen en català i s’espera un segons abans de contestar…, potser perquè no ho ha sentit bé o perquè remenava la bossa o perquè és anglès, doncs ràpidament li parlen en castellà. Buffff, salvada la comunicació! I la conversa discorre tranquil·lament en aquesta llengua, tan metamòrfica, tan soluble, tan global que la parla el 100% de la població, a desgrat o per força.
Tinc pensada una altra tècnica, però no us la vull revelar. Prefereixo recomanar-vos el Manual d’autoajuda per a catalanoparlants, de Cossetània, que ens ha cuinat l’Andreu González, perquè si som més de 10 i més de 100 potser aconseguirem tenir una L1 convergent.
Cal a dir que ma mare ho tenia molt clar, ella de sempre havia anat a plaça.
