Benvolgut lector,
Com que properament una curta estada a l’hospital m’impedirà per alguns dies poder seguir aquestes pàgines amb el ritme acostumat, avui parlaré no tan sols de la “gran farsa” de l’escandalós procés, sinó també d’una altra variant d’històries mentideres que en aquest país Fantasia que és Espanya són venudes a la gent com si fossin més veritables que l’evangeli o les lleis de la gravetat de Newton.
En el procés han declarat darrerament els actors principals de l’octubre del 2017. Eren (tots ells tenen ara una altra comesa) el director general de Seguretat, Nieto; el delegat del govern espanyol a Catalunya, Millo; el cap de coordinació de la intervenció policíaca, Diego Pérez de los Cobos; el cap de la policia espanyola a Catalunya, Trapote, i un parell de figures de segona línia. Tots ells van mentir a tort i a dret. Els vídeos del 1r. d’octubre del 2017 amb les accions brutals de la policia espanyola han estat vistos arreu del món. Però això no compta per a res. Segons les declaracions d’aquests llastimosos funcionaris, la policia només es va defensar “amb precaució exquisida” dels atacs de la xusma i només va intentar de retirar les urnes. Ells (la policia) no van pegar de cap manera gent gran i en total només van provocar contusions mínimes.
Com si no hi hagués centenars de vídeos que demostren el contrari; com si no hi hagués un informe científic sobre els resultats de la brutalitat policíaca (veure l’article “Una vergonya inesborrable” del 7.02.19, en aquestes pàgines). En el cas d’aquests fabulistes, els advocats de l’acusació van tenir tot el suport possible del tribunal per les seves preguntes descaradament suggestives. En canvi els advocats de la defensa van ser interromputs constantment, se’ls van prohibir moltes preguntes (“perquè no aportaven res al tema”) i igualment va ser refusat per part del president del tribunal que es pogués confrontar els testimonis amb els vídeos que haurien demostrat que mentien.
Els observadors internacionals que segueixen el procés malgrat els obstacles que se’ls posen han expressat diverses vegades la seva estupefacció i la seva indignació pel curs d’aquesta farsa jurídica. Però això als manaires espanyols i als seus dòcils jutges ni els ve ni els va. I de Brussel·les només se sent l’eterna cantarella de “l’estat de dret Espanya i els seus assumptes interns”. Tot plegat és increïblement dolorós per als catalans que, fins ara, eren entusiastes de la idea europea.
A part del procés s’expliquen altres “contes” que clamen al cel i que farien tornar pàl·lids d’enveja els germans Grimm. Un dels més desvergonyits és el següent: com que degut a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola va ser destituït el cap de govern català, el primer ministre espanyol Rajoy va esdevenir automàticament nou primer ministre català i com a tal tenia dret a dissoldre el parlament català i a convocar noves eleccions. Com han declarat un gran nombre de juristes espanyols (un d’ells un ex-membre emèrit del tribunal constitucional) l’aplicació de l’article 155 té uns límits i no és de cap manera el xec en blanc que li permeti al govern central de fer tot el que vulgui, que és com els manaires espanyols l’han usat i com els jutges còmplices han permès. O com els caps del partits conservadors sembla que pensen i amenacen amb una aplicació encara més dura, si les autoritats catalanes gosessin oposar-se als desigs de l’ultranacionalisme espanyol. Segons els citats juristes:
L’article 155 NO permet destituir cap primer ministre d’una regió autònoma ni nomenar-ne automàticament un de nou.
L’article 155 NO permet dissoldre el Parlament d’una regió autònoma.
L’article 155 NO permet al govern central convocar noves eleccions a una comunitat autònoma.
I per això tot el que el govern espanyol ha fet a Catalunya sota la capa de l’article 155 és una clara vulneració de la Constitució Espanyola. I per això la majoria dels catalans segueixen considerant el president Puigdemont com el seu legitim cap de govern.
L’ex cap de govern espanyol Rajoy va dir una vegada públicament que la unitat d’Espanya estava pel damunt de qualsevol altra llei existent (és a dir també pel damunt de la constitució). Els polítics i els jutges en aquest reialme Fantasia sembla que creuen que la unitat d’Espanya també està per damunt de la veritat. El poble espanyol al qual enreden es mereixeria certament una altra mena de governants i de jutges.
