Amigues, amics,
Avui el Montseny s’ha vist nevat. No és res extraordinari veure’l així des de Llerona encara que sigui ja entrat el mes d’abril. Sempre, però, és una visió bonica, enlluernadora, sobretot si és mitja tarda amb uns núvols negres de fons i els cims il·luminats per un sol rasant. Tot l’escenari envoltat de boscos, cobert per trossos de cel blau i núvols de cotó fluix; a la base, uns camps verds que han ressuscitat després de les tan esperades pluges. Recordo que, quan érem petits i arribava la primavera, tot guaitant la muntanya blanca, cantàvem: “Montseny ferreny,/ treu-te la camisa blanca,/ Montseny ferreny,/ treu-te-la per Déu Montseny./ Treu-te la camisa muda de vestir,/ posa’t ja la capa verda.” Era el desig de primavera verda. No sé d’on ha sortit aquesta cançó, però parlant del Montseny sempre apareix Verdaguer. Mossèn Cinto té un poema, titulat “La veu del Montseny” que en el seu penúltim paràgraf diu: “Mentre els aucells refilen en sa brosta,/ mentre de flors i fruita s’enjoiolla,/ no és mort encara l’arbre de la pàtria./ Si dorm a la seva ombra alguna tribu,/ enlloc de fer-hi de fiscal, ajuda’m/ de tot torbs amb la veu a despertar-la”.
He vist també aquests dies rondar pels voltants de casa la puput, el pit-roig i també una merla que, amb el seu bec groc, feia la competència a la puput clavant el bec a la terra humida cercant els cucs que van traient el nas. Aviat cantaran amagats als arbres rossinyols i caderneres. Ja els espero sentir durant els meus passeigs de matí i capvespre a la vora del torrent. Hi haurà altres cantaires que els acompanyaran però que no sé identificar veu amb espècie. És la música de la natura que ni els meus compositors preferits han arribat a igualar. Alguns quasi hi han arribat, quasi…
No us voldria aigualir la festa de la primavera, però no tenim dret a quedar-nos tan feliços admirant els nostres bells paisatges, escoltant el cant dels aucells i encisant-nos amb les flors que van esclatant arreu. Direu que sempre vaig a parar al mateix, però és quelcom que no em puc treure del cap i que quan hi penso m’afligeix. Crec que no tenim dret a oblidar, almenys a oblidar, els qui pateixen; els qui ens són més propers i els més llunyans, sempre ens en deixem alguns o molts, moltíssims. Avui els mitjans de comunicació ens recordaven el genocidi que va esdevenir fa anys a Ruanda, potser un milió de morts, per assassinat, per amuntegament a les presons, per malalties o per fam. Va ser molt horrorós, però és que segueixen passant coses d’aquestes, en escales diferents però igualment horroroses i inadmissibles. A les persones tan se’ls fa morir per un genocidi com dessota un bombardeig si es mor ràpidament. Però, la tortura, la fam, la malaltia, el dolor, la pèrdua d’ésser estimats, la persecució ideològica, els camps de refugiats, les injustícies de tota mena. Res de tot això i més no ens ho pot compensar l’esclat de la primavera si és que tenim un mínim de sensibilitat envers les desgracies dels nostres iguals, perquè aquell nen, avi o mare del Sudan, Haití o Bangla-Desh, son persones tan dignes com nosaltres i tenen els mateixos drets. Aquesta és la gran revolució pendent de la Humanitat.
Com us podeu imaginar, no puc deixar de pensar i d’afligir-me pels marginats de casa nostra, els que tenim a la cantonada o a la casa no gaire més enllà. Sobre aquests tenim la nostra primera obligació, però no l’última. Sempre persones: familiars més pròxims, amics, del nostre poble, barri, ciutat, compatriotes i els llunyans i desconeguts però que són germans i persones tan dignes com nosaltres. No, no és única responsabilitat dels estats i administracions públiques. Ho és de TOTS! Què seria del món, també del nostre, si desapareguessin les ONG privades? Us imagineu si, de sobte, desaparegués només Càritas? Responem la pregunta amb el cor i el cap….
El panorama és angoixant i no hi veig remei ni a curt ni a mig termini, mentre al món governin males persones sotmeses a les exigències dels grans poders econòmics, que fan engrandir cada vegada més l’abisme entre rics i pobres. Mentre hi hagi la gran injustícia el món anirà cada vegada pitjor. Els valors de l’equitat, l’ètica, la moral, la solidaritat, la justícia social i de tota mena estan enterrats per l’egoisme dels poderosos que cada vegada en volen més. I, d’aquests, n’hi ha arreu.
Si entrem en el camp dels drets personals i col·lectius, el desastre i la injustícia senyoregen també arreu. Però si ens fixem en el que ens afecta de més a prop veiem que no som una excepció i el més proper és el que hem d’enfrontar prioritàriament.
Totes aquestes injustícies i desgràcies també ens pesen a Catalunya. Estem sotmesos com a poble a les arbitrarietats d’un Estat que ens vol absorbits per orgull i per interès. Un Estat que ens enganya, xucla i ens apallissa. Un Estat que no entén de drets humans, que els trepitja, que no entén que som a Europa, bressol de l’humanisme en el qual es basen els drets humans i del pobles. Un Estat que ens ha robat els nostres millors polítics o els ha foragitat. Si haguessin pogut ens haurien exterminat, així de clar. Ens tenen segrestat, maltractat el bo i millor de Catalunya. Els molesten, són molt millors que “ells” i això no ho poden suportar, com moltes altres coses. Tenim la raó i el dret de la nostra banda, tard o d’hora se’ns reconeixerà, serem lliures.
Ha plogut, els camps han reverdit, els aucells tornen a cantar. Nosaltres seguirem ferms fins que esclati la nostra primavera nacional i social amb la República Catalana. No en dubteu. Els nostres presos sortiran de la presó, els nostres exiliats tornaran i reconstruirem un país lliure i just. Nosaltres no tenim afany de venjança. Anirem a construir un gran país, modèlic davant de món, solidari. Tenim els homes i les dones que calen. Quan desaparegui la nostra generació, en seguiran altres amb la mateixa il·lusió: la justícia i la llibertat.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
