La declaració del major Trapero com a testimoni al Tribunal Suprem ha provocat una mena de catarsi (una més) en l’independentisme. Un dels molts efectes que ha tingut (i en tindrà més) és la caiguda de Trapero del pedestal en què l’havíem encimbellat després de la seva excel·lent gestió en la investigació dels atemptats a Barcelona i Cambrils l’agost de 2017, i, molt especialment, després del “bueno, pues molt bé, pues adiós” amb què va despatxar un periodista madrileny al·lèrgic al català en una roda de premsa posterior als atemptats. Això el va propulsar a la categoria d’heroi, amb samarreta del Calvís inclosa.
Sembla però, que a molts dels qui el van adoptar com a nou heroi de la causa no els ha agradat gens sentir-li explicar al Suprem que els mossos van emplaçar el govern a complir les ordres judicials, alertant-lo que no acompanyarien el projecte independentista i que no trencarien la legalitat; o que els van molestar algunes declaracions del conseller Forn, el seu cap, a qui van titllar d’irresponsable; o que tenien previst l’operatiu per detenir el president i la resta del govern a l’espera de rebre l’ordre judicial.
Jo trobo impecables les declaracions de Trapero, tan precises i rigoroses com es podia esperar de qui ha demostrat una coherència, una valentia i una professionalitat que en aquest país no es perdona. Ell no va demanar que el convertissin en heroi —no crec que li fes gaire gràcia, ni crec tampoc que ara l’importi gaire que el converteixin en traïdor—, ni ha dit mai que sigui independentista, ni tan sols ho ha insinuat (tampoc ho ha fet Piqué, un altre semideu secessionista que hem afillat assumint-li uns ideals que mai no ha declarat), però arrossegats per aquesta necessitat infantil tan nostra d’erigir herois cada cinc minuts, vam córrer a entronitzar-lo, i ara, empesos per aquesta tradició ancestral encara més nostra, correrem a enderrocar-lo.
L’avantatge de tenir la raó de la teva part és que no et cal fer trampes. Els gurus, tuitaires, influenciadors i filòsofs ja se’ls poden quedar els altres, que ens sortirà molt més a compte disposar de gent íntegra i eficaç, gent que quan es compromet a fer una cosa té l’estranya mania de mirar de fer-la. Gent com en Trapero, capaç d’imposar-se en el món dels fets, no en el de les intencions. Gent com en Xavier Melero, l’advocat defensor del conseller Forn, que no comparteix el seu anhel independentista —va formar part fins i tot del grup fundacional de Ciudadanos— però que està excel·lint en la seva defensa, perquè els fets són els que són, siguin quines siguin les idees. I potser ens aniria millor si jutgéssim la gent pels primers en comptes de per les segones.
